Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Intrús

Feia anys que no havia anat a Ter­rassa en tren. “Veig que con­ti­nua sor­tint amb una pun­tu­a­li­tat excep­ci­o­nal –fins i tot diria que massa, si no fos que el temps del tra­jecte, el de des­car­re­gar pas­sat­gers i car­re­gar-ne de nous està molt jus­ta­ment cal­cu­lat, i no es pot entre­te­nir. Aquests trens dels Fer­ro­car­rils de Cata­lu­nya són una llançadora que no para, automàtica. Només a l’estran­ger he vist això que passa a les esta­ci­ons d’aquesta línia: quan se sent el soroll del tren que arriba, sense veure’l, la gent s’alça dels bancs per aga­far-lo –a Pro­vença, a Gràcia, a Mun­ta­ner– perquè no pot ser el tren de Sarrià: “és l’hora” del tren de Ter­rassa o del tren de Saba­dell.

L’hora exacta.

El viatge, en una deli­ci­osa tarda asso­le­llada, m’ha permès de res­se­guir el pai­satge i cop­sar la pro­funda con­tra­dicció d’aquest iti­ne­rari. Hi ha zones de bosc d’una gran bellesa, que han pogut pre­ser­var el seu caràcter real­ment sil­ves­tre i natu­ral. El ves­sant de Vall­vi­drera cap al Vallès forma unes valls que en alguns punts tenen una qua­li­tat recòndita, que per uns moments fa obli­dar la pro­xi­mi­tat de nuclis habi­tats –i no cal dir de Bar­ce­lona. Alguns trams de via s’obren pas entre el bosc, i en una escala molt més modesta recor­den les imat­ges de cinema dels fer­ro­car­rils nord-ame­ri­cans: només es veu la via flan­que­jada d’arbres.

Ben aviat, però, tor­nem a la rea­li­tat. No som en una zona des­ha­bi­tada, sinó en un ter­ri­tori de pobla­ment pro­gres­siu. I aquest pobla­ment s’ha fet, en gene­ral, de mala manera. També aquí les con­tra­dic­ci­ons són rotun­des. Al cos­tat d’algu­nes cases –d’algu­nes “tor­res”– de començament de segle, sòlida­ment cons­truïdes, amb mate­ri­als dig­nes, s’han mul­ti­pli­cat les edi­fi­ca­ci­ons més vul­gars i precàries, que s’amun­te­guen sense cap res­pecte a una orga­nit­zació de l’espai. No es pot dir que això sigui, sovint, “urba­nit­zar”, sinó “des­bos­que­jar” d’una manera primària i agres­siva.

També impres­si­ona, del tren estant, l’apa­rició dels grans blocs de Sant Cugat i de Rubí; el nucli tra­di­ci­o­nal d’aques­tes pobla­ci­ons queda engo­lit per les noves mas­ses de ciment. (Rubí ha pas­sat dels 10.000 habi­tants, el 1960, a més de 25.000 el 1970, deu anys després, només. Suposo que ha con­ti­nuat crei­xent).

La visió d’aques­tes ciu­tats que s’han incor­po­rat a la demo­gra­fia mas­siva i a l’arqui­tec­tura d’al·luvió con­trasta enor­me­ment amb les esta­ci­ons dels Fer­ro­car­rils de Cata­lu­nya, que con­ser­ven força un cert caràcter de “petita estació rural”, un aire de “bai­xa­dor” de nuclis resi­den­ci­als dels afo­res d’una capi­tal euro­pea. Amb una mica més de nete­dat, de pin­tura i d’ordre evo­ca­rien les esta­ci­ons cen­treu­ro­pees que sem­blen dis­se­nya­des com una “maqueta” per a jugar a trens.

Molta gent la uti­litza, aquesta línia. I, si avui no ha estat un dia excep­ci­o­nal, sos­pito que aquests trens gua­nyen els altres en dos aspec­tes: trans­por­ten molta gent que s’endor­misca i molta gent que lle­geix. En els seients veïns, veig qua­tre joves cap­fi­cats en uns lli­bres que no són d’estudi ni de “con­sum”: són autèntics lli­bres de “lec­tura”. Per a qui sàpiga apro­fi­tar-lo, el tren és una pla­ta­forma diària d’enri­qui­ment cul­tu­ral. I tres dones dor­men plàcida­ment, a des­grat del sac­seig, amb la tran­quil·litat que, segur, pro­por­ci­ona el cos­tum. Jo, mirant el pai­satge, era evi­dent­ment el novell, l’intrús.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia