Opinió

De set en set

Un dia de partit

Cada vegada que quedo amb la mare, li ve un atac de tos. No m’ho prenc com una cosa per­so­nal, perquè li passa amb tots els fills i, a més, ella sem­pre s’afa­nya a dir que és perquè no ha par­lat amb ningú en tot el dia i la gola se li asseca. A vega­des, tos­sim totes dues, com avui, que ens hem tro­bat al cafè del poble com cada dis­sabte que el meu fill juga a casa i fem temps abans no comenci el par­tit. No ens hem pogut dir gaire res, entre estos­sec i estos­sec, perquè estàvem ocu­pa­des bus­cant els moca­dors de paper a la bossa, ofe­rint-nos cara­mels de regalèssia o can­vi­ant la cadira de lloc perquè no ens toqués el sol de cara. A vega­des, sem­blem àvies totes dues. Quan és l’hora del par­tit, sovint l’agafo de bra­cet men­tre anem cap al pavelló, però per més que m’hi aplico, no acon­se­gueixo aque­lla uni­tat per­fecta que for­ma­ven amb la seva mare quan ana­ven de pas­seig, ple­gant el colze a l’altura justa per aco­llir-se l’una a l’altra sense que semblés que s’hi repen­ja­ven. A vega­des, li dic que no en sé prou, i riu, perquè és així de bri­llant i gene­rosa. Quan riu, sem­pre és més jove que jo. No és que ho sem­bli: ho és. Té el riure cris­tal·lí d’una cri­a­tura. De fet, ens por­tem poc més de vint anys, el temps que separa algu­nes ger­ma­nes arri­ba­des a des­hora, i sos­pito que me n’apro­fito una mica, com si fos la petita, la con­sen­tida, la que neces­sita un braç on aga­far-se per no caure. Durant el par­tit, desem­bo­lica dos o tres cara­mels més; jo bec aigua d’una ampo­lleta a glo­pets, com dues àvies, ben bé, que ofe­guen la feli­ci­tat de veure créixer els fills i els nets entre estos­sec i estos­sec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.