Opinió

Miraré de no ser-hi

La nostra llengua era el nostre imperi. Avui, al pati de l’escola catalana tot és castellà

Ja sabeu que això del català, vull dir això de gent que parla català amb nor­ma­li­tat pels car­rers, a les boti­gues, al bar, s’ha aca­bat. Bé, aca­bat del tot, no. Però falta poquet. I segur que sem­pre que­darà al país un petit reducte de tos­suts lle­tra­fe­rits nostàlgics que man­tindrà viva la flama d’una manera de par­lar i de pen­sar con­re­ada a Cata­lu­nya i roda­lia durant un miler d’anys. Man­tin­dran una petita espurna volun­ta­rista, una mica de caliu sota la cen­dra que viurà uns quants anys, els que la bona volun­tat i alguna sub­venció per­me­tin.

Se n’hau­ran sor­tit, al final. “Que se con­siga el empeño sin que se note el cui­dado.” És clar, qui manava i deter­mi­nava “el empeño” era l’estat que ens gover­nava. Tenia la pae­lla pel mànec. I, quan calia, es podia obli­dar-se d’ama­gar el “cui­dado” i tirar pel dret. Bom­bar­de­jar Bar­ce­lona de tant en tant i apli­car el derecho de con­quista. Ep!, i no digueu que som una colònia, que s’ofe­nen. No som cap colònia. Tenim –ara que hi ha democràcia– petits bocins del dret de deci­dir sobre coses nos­tres. Sem­pre que paguem cada any sense dis­cu­tir una quèstia inne­go­ci­a­ble de 20.000 mili­ons d’euros pel cap baix. Sabeu quant són 20.000 mili­ons? Amb aquests diners poden pagar el sou del rei, el del cap de govern, el del minis­tre, el del gene­ral més gros, el de l’ins­pec­tor d’hisenda, les bom­bes per Bar­ce­lona si cal i les por­res dels guàrdies que no ens volen dei­xar votar.

Estic per­dent el fil. Dèiem de la llen­gua. Que s’acaba. Fins quan podrem aguan­tar? A cada bugada per­dem un llençol. Quan jo anava a escola, en plena dic­ta­dura fran­quista, l’her­mano par­lava cas­tellà, el capellà, també, el cine, també, la ràdio, el diari, tot en cas­tellà. Però jo mai, mai, vaig haver de par­lar en cas­tellà al pati, ni al car­rer, ni al con­fes­si­o­nari, ni a la plaça. Prou que posa­ven car­tells “hable el idi­oma del impe­rio”. Inútil­ment. La nos­tra llen­gua era el nos­tre imperi. Avui, al pati de l’escola cata­lana tot és cas­tellà. Al bar he de repe­tir tres vega­des “un cafè amb llet, sis­plau” perquè enten­guin què vull. I he renun­ciat a acla­rir “sense bro­mera”, perquè era més fàcil acos­tu­mar-me a les bom­bo­lle­tes.

Ja ho sé: exa­ge­rava una mica. Però així pinta el futur. Miraré de no ser-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.