Opinió

Mirades

Eugenio, la connexió gironina

Un dels seus amics va ser Pere Parals, fundador del König, que li va organitzar actuacions al Pavelló de la Devesa

David Ver­da­guer va gua­nyar el Goya al millor actor per El saben aquell, la pel·lícula deli­cada, ben cons­truïda i bella de David Tru­eba que explica com Euge­nio es va con­ver­tir en Euge­nio i que acaba amb la mort de la seva dona, Conc­hita, sense entrar en els anys d’èxit, dis­bauxa i allu­nya­ment fami­liar que el van por­tar a una mort pre­ma­tura al res­tau­rant Oli­ver & Hardi de Bar­ce­lona, on dinava amb els seus amics poc després d’haver cone­gut el seu pri­mer net, fill de Gerard Jofra. Tenia 59 anys. David Ver­da­guer fa creïble el seu paper. Un gran actor que ja tenia un Goya i que ha gua­nyat el Feroz i el Gaudí per aquest paper d’Euge­nio, en un guió escrit per Tru­eba i Albert Espi­nosa. Ha inte­ri­o­rit­zat el per­so­natge i se l’ha fet seu, pels ges­tos, la veu. No és una imi­tació, és una cons­trucció.

Vaig conèixer Euge­nio abans que els seus cas­sets es ven­gues­sin a cen­te­nars de milers. Va venir a fer pro­moció a Ràdio Girona, al car­rer Pom­peu Fabra. Un paio alt, seriós, que no deia ni una paraula abans d’obrir-se el micròfon. Però va ser pas­sar dos o tres acu­dits i ens va ena­mo­rar. Recordo el pri­mer, aquell de “Domi­nas el inglés? Si es pequeño y se deja” i sobre­tot aquell de quan Sant Pere al cel li tru­ca­ven a la porta. “Quién és? San Miguel. Déjeme dos cajas”. I el del Tito cap a Vila­nova, el del culo y el buho, i el de hay alguien más, i sur­re­a­lis­tes com “què és de Pilar? Sacarse los pelos uno a uno”.

La pel·lícula la vaig veure al cine, on s’han de veure, segons en Gui­llem Ter­ri­bas, i ja hi torna a ser. També a una pla­ta­forma. No se la per­din.

Euge­nio, que va acon­se­guir que dis­co­te­ques com Pachá pos­ses­sin acu­dits entre cançó i cançó, va ser gran amic d’en Pere Parals, el fun­da­dor del König. “En Pere-Joan Palahí me’l va pre­sen­tar al Casino de Llo­ret, a ell i a la Sara Mon­tiel. L’endemà dinava al res­tau­rant Sant Agustí i en Sebastià em va dir que un senyor em con­vi­dava a cafè. Era l’Euge­nio. Actu­ava a Olot i hi vaig anar. Es va que­dar a dor­mir a casa i va néixer una gran amis­tat.” De fet, en Pere li va orga­nit­zar dues actu­a­ci­ons al Pavelló de la Devesa, on també hi actu­ava el grup del seu fill, Sau­sa­lito, com el pub de bar­ce­lona. “No era el lloc ni el dia i no va anar bé. Ell cobrava 800.000 pes­se­tes per actu­ació i en va fer dues. Quan va aca­bar va venir i em va dir: Va nen, la pasta!, 800 i 800 són 1.600.000. Li vaig fer un taló, el va aga­far, el va mirar i el va estri­par davant meu. Era un amic.”

Amb Conc­hita, havien creat el grup Els dos. Van ver­si­o­nar les Cor­ran­des de l’exili de Pere Quart i en Mateu Ciu­rana defensa que la seva versió de Vinyes ver­des vora el mar, de Josep Maria Sagarra, és la millor que s’ha fet. Van pro­var sort a Euro­visió el 1970 amb Balada del made­dero. Van que­dar quarts. Va gua­nyar Júlio Igle­sias amb Gwen­do­line i Nino Bravo va ser segon amb Un beso y una flor. Allò i una estada de dues set­ma­nes de Conc­hita per cui­dar la seva mare va fer que comencés a expli­car acu­dits al pub KM. Va ser un èxit. La seva dona el va aju­dar a cons­truir el per­so­natge, però va morir jove i als 37 anys Euge­nio es va que­dar sol i amb dos nens. I l’èxit no el va aju­dar. Pujar a l’esce­nari era la seva manera de llui­tar con­tra la por. Ens va fer riure, però no va ser feliç.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia