Opinió

Som 10 milions

Un succés poc corrent

La invasió d’homes fent de pares era cada vegada més gran i provocava, alhora, tot tipus de contactes lleus amb altres pares

Podria haver sigut un dis­sabte qual­se­vol a Reus, ciu­tat de ciu­tats, si no hagués estat per un succés poc cor­rent, resul­tat d’un seguit de cir­cumstàncies infreqüents.

Va ser al vol­tant d’un quart d’una quan, de sobte, un diluvi de pares sense res en comú va inun­dar les vore­res de la ciu­tat. Parlo d’una mul­ti­tud d’homes i de cri­a­tu­res que esti­rava els límits de les pla­ces, les ter­ras­ses i els pas­sos de via­nants, induint un clima des­con­cer­tant difícil­ment expli­ca­ble amb poques parau­les.

Com tros­sos de con­feti en sus­pensió, els pares s’entre­cre­ua­ven amb altres transeünts que des­co­brien com la invasió d’homes fent de pares era cada vegada més gran i pro­vo­cava, alhora, tot tipus de con­tac­tes lleus amb altres pares que, com ells, atapeïen l’espai urbà amb texans, cot­xets i mot­xi­lles de por­ta­ment de tots colors. La comu­ni­cació era cau­te­losa entre ells: un “hola”, un “adeu”, un “tot bé?”, un “quant de temps”... men­tre el zig-zag dels cot­xets no fre­nava. Plena de ten­dresa i estu­pe­facció, l’escena d’aquell mig­dia em recor­dava els poe­mes de Wis­lawa Szym­borska o els con­tes de Pere Cal­ders, on la ficció actua com un ele­ment cons­ti­tu­tiu de la rea­li­tat, una rea­li­tat tan enigmàtica que no pot ser assi­mi­lada de sobte.

Vet aquí que la causa del diluvi es tro­bava dins del tea­tre, on cen­te­nars de mares van assis­tir al xou de la Paola Roig i l’Andrea Ros: La vida secreta de las madres, una pro­posta per riure, plo­rar, i dir amb veu alta que les mares ja no estan soles. El tea­tre estava ple de gom a gom amb totes les loca­li­tats venu­des. Segons van expli­car-me, va ser una tro­bada diver­tida i enco­rat­ja­dora on va par­lar-se de la criança, del post­part, de la con­ci­li­ació, de l’amor o de la nar­ra­tiva mas­cu­lina de la mater­ni­tat.

No feia falta el micros­copi per ado­nar-se que els suc­ces­sos inver­sem­blants de fora, al car­rer, eren la con­seqüència màgica del ritual que dones i mares duien a terme a dins del tea­tre, com una mena de cor­rent de retorn marí que, nas­cut a l’inte­rior del l’oceà, inun­dava ara els car­rers de Reus. I és que sovint obli­dem que vivim a través de les rela­ci­ons, inter­con­nec­tats amb tot tipus de sig­ni­fi­cats que es bres­so­len dins nos­tre. Qui expe­ri­menta a través dels sig­ni­fi­cats i dels vin­cles pot aban­do­nar els sub­ter­fu­gis de la por i cons­truir alter­na­ti­ves més sanes per esti­mar-se i esti­mar, que és jus­ta­ment el que va suc­ceir aquell mig­dia a dins del Tea­tre For­tuny.

No se’n sap res del que va suc­ceir amb la riuada de pares que pas­se­ja­ven amb les seves cri­a­tu­res. Jo n’era un! En sus­pensió i sense saber-ho, pot­ser tenia més coses en comú del que pen­sava amb tots els altres pares... Alguns de nosal­tres vam atre­vir-nos a com­par­tir els nos­tres secrets ama­gats entre els car­re­rons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.