Opinió

Lletra petita

Menys no vol dir gens

“Segurament els béns de consum hauran de costar més a canvi de durar més i de ser fabricats per poder ser reparables

Pocs dub­tes poden que­dar que no hi haurà sos­te­ni­bi­li­tat a llarg ter­mini sense una clara con­tenció d’alguns paràmetres macro­e­conòmics. Els recur­sos natu­rals no són infi­nits, els metalls per a la indústria no cauen del cel, hi ha com­bats durs pels mine­rals per a les bate­ries, el tèxtil, els elec­tro­domèstics i la informàtica s’han d’obli­dar de l’obso­lescència pro­gra­mada i la fal·lera cega per la mobi­li­tat elèctrica obvia l’enorme des­pesa en mate­ri­als, en reci­clatge i en petja de CO2 que exi­geix la fabri­cació dels nous vehi­cles i el des­ba­lles­ta­ment i reci­clatge dels vells.

Tot i la millora dels pro­ces­sos de fabri­cació, molts béns de con­sum hau­ran de cos­tar més a canvi de durar més i de ser fabri­cats per poder ser repa­ra­bles. Créixer cada any més del que ja s’ha cres­cut l’any ante­rior ens porta a una espi­ral insos­te­ni­ble, a un saqueig a escala mun­dial. Ens ha de fer obrir els ulls que el residu tèxtil sigui el segon més impor­tant de Cata­lu­nya. Ens des­pre­nem de 21 qui­los de roba cada any. I és una mit­jana, perquè jo –per posar un exem­ple que conec– hi dec apor­tar dos qui­los a tot esti­rar. Quan era petit, la meva roba pas­sava al meu germà, de gran he rebut diver­ses peces en herència i una foto que Mr. Goo­gle m’ha reflo­tat al mòbil em fa ado­nar que fa 14 anys que rento la camisa que porto avui.

Hau­rem de con­su­mir menys, que no vol dir no con­su­mir. També en el men­jar. Toma­tes del Mar­roc, taron­ges d’Egipte, ave­lla­nes de Tur­quia... quan aquí en produïm sense cos­tos asso­ci­ats al trans­port per mig món. De tot, i tot l’any, no pot ser. Hem d’asso­lir un nou equi­li­bri evi­tant caure en la trampa dels que enar­bo­ren raons medi­am­bi­en­tals per camu­flar dog­ma­tis­mes i manies per­se­cutòries. Ells, tan moder­nets i urba­ni­tes, orques­tren el setge –per exem­ple– a la mobi­li­tat pri­vada des de des­pat­xos ins­ti­tu­ci­o­nals, sense una alter­na­tiva real i satis­factòria de trans­port col·lec­tiu, recla­mant que es vagi a peu i en bici­cleta quan la cada dia crei­xent població gran té difi­cul­tats de mobi­li­tat i, sobre­tot, igno­rant que en el 80% del ter­ri­tori català no només no hi ha un pla B al vehi­cle pri­vat, sinó que aquesta és l’única manera de sor­tir-se’n a la vida. Això, i no pas reci­clar la roba, sí que és anar com els crancs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.