“«Yo no soy tonto!»”

Als cata­lans, com a bons repre­sen­tants de l’espècie humana, ens agrada enso­pe­gar en la mateixa pedra, dues vega­des i les que faci falta. I en això de la relació amb Espa­nya no són dues, ni dues mil, sinó mol­tes més. És l’incon­ve­ni­ent de voler i no poder. Voler deci­dir qui ets, on vas i amb qui t’ajun­tes i que ho deci­dei­xin per tu, voler orga­nit­zar casa teva i que te l’orga­nit­zin, voler donar ser­vei a la teva gent i que­dar-te a mit­ges per falta de recur­sos, voler ges­ti­o­nar la riquesa que gene­res i haver-te de con­for­mar amb l’engruna que et vul­guin trans­fe­rir. Per a Cata­lu­nya, for­mar part d’Espa­nya és això. Cada cop que els cata­lans han vol­gut plan­te­jar un canvi en aquesta relació tòxica, l’èxit ha estat idèntic, matemàtic, sense marge d’error i ten­dint a zero.

Hauríem de recor­dar el Memo­rial de Agra­vios pre­sen­tat pels repre­sen­tants de les capi­tals dels Països Cata­lans (Sara­gossa, València, Mallorca i Bar­ce­lona) a Car­les III el 1760; o el Memo­rial de Greu­ges de Valentí Almi­rall, adreçat a Alfons XII el 1885, o l’última actu­a­lit­zació del Memo­rial del 2013 amb Joan Car­les I al tron i el PP a La Mon­cloa. El resul­tat ha estat idèntic, matemàtic, sense marge d’error i ten­dint a zero. Per això resulta admi­ra­ble (o no) veure el pre­si­dent Ara­gonès (2024) pre­sen­tar-se a la metròpoli armat de moral per dema­nar un nou model de finançament menys injust per a Cata­lu­nya, tal com va fer el pre­si­dent Mas el 2011 o els pre­si­dents Mara­gall i Pujol abans que ells. Natu­ral­ment que pot anar a Madrid a pro­nun­ciar el “Yo no soy tonto” de l’anunci i dir-los a la cara que ens estan esta­fant 20.000 mili­ons a l’any; que ens inver­tei­xen la mei­tat del que ens apro­ven i la quarta part del que ens pro­me­ten, que Madrid i l’Estat són, fan i tenen a costa dels cata­lans. La res­posta és òbvia: “I què?” És així i qual­se­vol canvi s’ha de pac­tar amb Madrid i les províncies recep­to­res d’aquests diners. Real­ment creu que els con­ven­cerà que on se’n repar­tien 20.000 ara se’n repar­ti­ran 10.000? O sap, com jo, que el resul­tat tor­narà a ser idèntic, matemàtic, sense marge d’error i ten­dint a zero? Vostès què cre­uen?