Noms

Un jutge de Madrid ha deter­mi­nat que el nom Lli­ber­tat pot ser posat “a qual­se­vol per­sona de naci­o­na­li­tat espa­nyola”. La ins­cripció havia estat dene­gada durant qua­tre mesos pel regis­tre civil de Fuen­car­ral, argüint que l’arti­cle 54 del regis­tre pro­hi­beix els noms “irre­ve­rents, extra­va­gants, impro­pis de per­so­nes i sub­ver­sius”. Els pares de la nena Lli­ber­tat Sánchez han mos­trat la seva satis­facció.

Em costa d’ima­gi­nar noms irre­ve­rents, si no és una blasfèmia. Quant als noms extra­va­gants –o sigui fora de la manera habi­tual d’actuar, que això sig­ni­fica extra­vagància–, lle­geixo en un diari els sants d’avui i de demà, entre els quals figu­ren Ranulf, Eutropi, Dioscòrides, Helcònica… i són lite­ral­ment extra­va­gants, encara que cor­res­pon­guin a sants. Hi apa­reix també, com a nom catòlic, Sena­dor; algun regis­tre des­pis­tat podria opo­sar-s’hi pen­sant que és un nom polític, com Dipu­tat, Par­la­men­tari o Pre­si­dent. En un deter­mi­nat moment històric, dir-se Josep fou a Cata­lu­nya una veri­ta­ble extra­vagància; no se’n deia ningú, era una nove­tat “fora de la manera habi­tual”, en aquest cas secu­lar. D’altra banda, ¿és pos­si­ble que noms de sants siguin avui irre­ve­rents? Ho dic perquè fa anys vaig tro­bar “Cojon­cio” i “Mer­da­rio” en un san­to­ral en cas­tellà. Pel que fa a noms sub­ver­sius, és evi­dent que és un con­cepte rela­tiu, que depèn de l’ordre esta­blert. Dir-se Anar­quista Roca, Burgès Puig, Democràcia López o Nazi Gar­cia pot pro­vo­car ires o aplau­di­ments.

Quant als noms impro­pis de per­so­nes… això d’“impropi” em sem­bla massa rotund. Arreu del món, les per­so­nes que duen un nom de sant cristià són mino­ria. Ningú no pot negar que els éssers humans que no per­ta­nyen a la nos­tra cul­tura occi­den­tal són també per­so­nes, i molts afri­cans i asiàtics, nobilíssi­mes i espi­ri­tualíssi­mes per­so­nes, es diuen “La Flor del Jonc”, “Gasela”, “Llum de l’alba”…

Ignoro si el regis­tre de Fuen­car­ral, en nom de l’arti­cle 54, con­si­de­rava que Lli­ber­tat era un nom irre­ve­rent, o extra­va­gant, o impropi de per­sona, o sub­ver­siu. Jo penso que és pre­ci­sa­ment un nom que reve­ren­cia la con­dició humana, que no és extra­va­gant, sinó essen­cial, que és propi de tot­hom i que no és sub­ver­siu, sinó paci­fi­ca­dor.

Jo res­pec­taré sem­pre la lli­ber­tat dels noms, fins i tot aquell Ter­mo­cau­te­ri­zante Rodríguez que un sud-ame­ricà posà al seu fill, agraït a l’invent de tècnica quirúrgica que li havia sal­vat la vida. També hi havia una noia que es deia Tele­gra­fia. Trobo, només, que aquests noms –fruit, sovint, d’un entu­si­asme momen­tani– són peri­llo­sos. Quan hom arriba a adult li pot fer poca gràcia dir-se Peni­cil·lina, Senyera, Eco­lo­gia o Divuit de Juliol.

Un cop expres­sat el meu home­natge a la tos­su­de­ria dels pares de la nena Lli­ber­tat Sánchez, i el meu res­pecte a la lli­ber­tat onomàstica, he de dir que jo sóc fran­ca­ment par­ti­dari de la “vul­ga­ri­tat” dels Joans, Joseps, Jau­mes, Peres, Núries, Mercès, etc. Són noms que no afei­xu­guen ni hipo­te­quen. En un món tan con­di­ci­o­nat i sofis­ti­cat, aparèixer-hi tan dis­cre­ta­ment no deixa de tenir la seva gràcia... que qual­se­vol dia ja serà “ori­gi­nal”.