Lletra petita
La màquina del fang
“ Les càrregues policials contra els universitaris que protesten per la guerra de Gaza han recordat les icòniques imatges contra la guerra de Vietnam
La màquina del fang que ara Pedro Sánchez fa veure que ha descobert –l’elefant a l’habitació– no té fronteres i sí denominació d’origen ianqui. Aquests dies en tenim una demostració contundent amb les massives detencions d’estudiants pacífics. El resum podria ser aquest: mentre els manifestants que es concentren als campus universitaris en contra d’una guerra acabaven apallissats i engarjolats de manera repressiva, l’home que està essent investigat en relació amb l’assalt al Capitoli, temple sagrat de la democràcia, pot acabar convertit per segona vegada en president de la primera potència mundial. Això passa ara mateix als Estats Units, mirall de moltes conquestes de drets civils però també precipici de tantes causes perdudes. I el primer home que ho hauria de condemnar, el president Joe Biden, se’n renta les mans precisament enfangades en aquest llot amb unes declaracions carregades de cinisme: “No som un país autoritari que silencia les protestes de la gent, però tampoc som un país sense llei, ha de prevaldre l’ordre.” Si això no és populisme que baixi Abraham Lincoln i ho digui. Ben trist, probablement amb aquesta frase hagi acabat de desmobilitzar els progressistes i per tant doni la victòria definitiva al Trumpisme. Les carregues policials contra els universitaris que protesten per la guerra de Gaza han recordat les icòniques imatges contra la guerra de Vietnam i ens han refregat a la cara que la màquina del fang ens pot fer recular on sigui i quan calgui. La màquina del fang també és la màquina del temps. A Catalunya hem après la lliçó a garrotades, però també és llastimós veure com al país de les barres i les estrelles tenen els genolls al fangar. El gener del 2016 hi va morir Concepción Picciotto, una manifestant que durant tres dècades va protestar dia i nit contra les armes nuclears a dins d’una barraca de plàstic davant els jardins de la Casa Blanca. Cap policia mai no va gosar tocar-li un pèl, convertida en una icona de la llibertat que fins i tot els guies turístics incorporaven a la seves gires. Antic motiu d’orgull dels mateixos polítics que criticava, avui probablement compartiria cel·la amb els pobres universitaris.
