El davantal

No m’havia endut parai­gua i en alçar el cap vaig veure l’antiga xeme­neia amenaçant al cel sutjós que embru­tava l’escletxa de blau que volia il·lumi­nar el cap­ves­pre després de dos dies seguits de pluja bene­fac­tora. Era la vigília de l’1 de maig i, tot i que la xeme­neia apun­tava a una eter­ni­tat grisa, la meva mirada es va diri­gir als davan­tals de les dues obre­res que sor­tien de la Comicrós, així l’ano­me­nen els fills del veïnat de Salt, que la càmera de Joan Vivó Comas va retra­tar el 1910. L’acti­tud de les dues obre­res, amb els braços fent nan­ses, no era des­a­fi­ant com sí que pre­te­nia la xeme­neia amb els núvols gras­sos. Els davan­tals arro­do­nien les figu­res de matrona. La foto­gra­fia immensa és una tela enorme que dona la ben­vin­guda al visi­tant de la Fac­to­ria Cul­tu­ral Coma Cros, a l’entrada de l’edi­fici Kro­potkin. Durant la guerra, la Comicrós es va col·lec­ti­vit­zar com a Fca. Kro­potkin pre­nent el nom de l’anar­quista i amb un rètol pin­tat amb les lle­tres de l’alfa­bet rus. Les obre­res no som­ri­uen al retra­tista. No són models ni ico­nes per molt que ara una peri­o­dista amb pres­ses les foto­gra­fia amb volun­tat de con­ver­tir-les en símbols. Sem­pre he vist davan­tals de fei­ne­jar, que si ve al cas fre­guen una pelada d’un genoll o ama­guen el plor amb una abraçada, en les cin­tu­res amples de dones que este­nen llençols amb olor de net, amb els braços en ansa, fati­ga­des, amb pre­o­cu­pació mater­nal i amb ganes de treure’s el sutge de la fàbrica i fer ramets amb les flors de maig i embe­llir la taula de la cuina.