Eixides

Agustí Vidal ha tin­gut un bon acu­dit: dibui­xar una colla d’eixi­des que es con­ser­ven a Saba­dell. “Eixida” –espai des­co­bert, i tan­cat, que hi ha al dar­rera d’una casa, al qual se sol sor­tir a través de la cuina– és un mot que he après de gran, a causa de la meva con­dició de bar­ce­loní de l’Eixam­ple. Hi ha gent, en canvi, que retro­ben en aquest mot el ressò de la seva infan­tesa, vis­cuda en un poble o en un barri ciu­tadà tra­di­ci­o­nal. Pau Vila ha escrit que aquest mot “des­vet­lla records dels nos­tres esplais infan­tils de quan a casa no ens dei­xa­ven anar al car­rer a jugar, i de quan, ja xicots, havíem d’omplir el safa­reig per la mare”.

Els dibui­xos de Mas­vi­dal van acom­pa­nyats d’uns tex­tos de Joan Cuscó, que en són un magnífic com­ple­ment evo­ca­dor, petits poe­mes en prosa. Tot ple­gat, doncs, és un tes­ti­moni que va més enllà de la pura docu­men­tació saba­de­llenca, tot i que en aquest aspecte ja és prou interes­sant. És el tes­ti­moni d’unes for­mes de vida que aquests dar­rers anys han estat greu­ment modi­fi­ca­des. La den­si­fi­cació urbanística ha fet des­a­parèixer milers d’eixi­des, i per això quan en veig alguna –a Gràcia, en un poble del Maresme, a Bada­lona– sento que trec el nas en una pàgina de la nos­tra història, que les rates del temps es dis­po­sen a rose­gar d’una manera impla­ca­ble.

Una de les gràcies de l’eixida és la seva modèstia i alhora la seva viva­ci­tat. No és un pati, ni és un jardí. No és ni estric­ta­ment fun­ci­o­nal ni exclu­si­va­ment un espai per a l’oci. És una mica de mol­tes coses, i això és el que dóna a l’eixida el seu caràcter.

Una eixida sense ver­dor seria una eixida frus­trada. Ara, hi ha mol­tes menes de ver­dor. L’heura en una paret, per exem­ple, o sigui el verd damunt el blanc; heu­res ufa­no­ses o heu­res que mai no han tin­gut gaire salut perquè han hagut de sobre­viure ali­men­tant-se d’una misèria de terra. Hi ha tes­tos: des dels antics i grans tes­tos hexa­go­nals amb les hortènsies, fins als gera­nis, que vol­drien més sol, o la planta reme­iera plan­tada en una vul­gar galleda, o en una olla en desús. A vega­des hi ha un empar­rat. Sovint un arbre, que en alguns casos és exòtic, com la pal­mera, però és més freqüent que sigui un arbre fami­liar, un lli­mo­ner, una morera, una acàcia, que segons les mides de l’eixida sem­bla –si és petita– un arbre ficat dins una capsa.

A l’ombra d’aquest arbre no és estrany que hi hagi una taula, pro­ba­ble­ment de peus rove­llats i mar­bre una mica escros­to­nat; també hi ha eixi­des amb banc de ferro, i amb gàbies d’ocells –que veuen amb sor­presa l’apa­rició d’ocells lliu­res a l’eixida– i no hi pot fal­tar la presència de l’aigua: un pou, una font, un safa­reig. O una sim­ple pica amb una vella aixeta, que sovint degota… i que dei­xem de sen­tir quan lle­gim a l’eixida, quan fes­te­gem a l’eixida o quan, iso­lats per la calma i la penom­bra, ens vénen al record les hores, els ros­tres, les músiques que ja han eixit per sem­pre de la nos­tra casa, de la nos­tra vida.