Referèndum pendent

Cada vegada som més asse­nyats. Aquí en teniu una prova: quan hem sabut l’error d’un ordi­na­dor dels Estats Units, que indicà que els soviètics havien ini­ciat un atac nuclear, no hem reac­ci­o­nat amb gaire més pre­o­cu­pació que quan ens anun­cien pluja i aquell diu­menge volem sor­tir d’excursió. “Els apa­rells s’equi­vo­quen”, ja ho sabem. Con­fiem que l’atac nuclear no es pro­duirà. Con­fiem que, a des­grat dels pronòstics, diu­menge farà sol.

(Per cert: els dia­ris par­len de “falsa alarma”. No és ben bé així. L’alarma no és pas falsa, sinó autèntica. El que és fals és l’atac nuclear, en aquest cas).

Cada dia estem més tran­quils. El mera­vellós ordi­na­dor ja s’ha equi­vo­cat tres vega­des. Tot fun­cionà per­fec­ta­ment: els avi­ons encar­re­gats d’efec­tuar la represàlia con­tra la Unió Soviètica ja esta­ven en marxa al cap de pocs segons, però com que els tècnics van poder des­co­brir l’error abans dels tres minuts fatals no va pas­sar res d’irre­pa­ra­ble.

I tenim molta raó d’estar tan asse­nya­da­ment tran­quils: el més pro­ba­ble és que un altre dia l’ordi­na­dor es torni a equi­vo­car, però si l’atac fos real no tindríem pas temps d’ado­nar-nos que ho era. Arriba un moment, a més, que tant és que la guerra nuclear es des­en­ca­deni per error o “per encert”. Avui dia hi ha més de 60.000 armes nucle­ars arreu del món. Com sabeu, hi ha un con­trol molt rigorós en les boti­gues que venen focs arti­fi­ci­als, coets, piu­les i ben­ga­les. Es pre­para una fantàstica revet­lla nuclear, perquè aquest mate­rial és molt més difícil de con­tro­lar.

Dades ofi­ci­als: les des­pe­ses mili­tars mun­di­als arri­ba­ran, enguany, a 35 bili­ons de pes­se­tes. Els pres­su­pos­tos bèl·lics de tots els Estats aug­men­ten cons­tant­ment.

El setanta-cinc per cent dels satèl·lits llançats a les dar­re­ries del 1979 eren mili­tars.

Durant els últims deu anys el volum d’armes con­ven­ci­o­nals ha estat tres vega­des i mitja més gran que el de la dècada ante­rior.

La part més con­si­de­ra­ble del negoci con­sis­teix a ven­dre armes als països del ter­cer món, que es man­te­nen en una situ­ació mise­ra­ble men­tre inver­tei­xen for­tu­nes en la com­pra d’arma­ment.

Davant de tot això, és evi­dent que qui s’equi­voca no és un ordi­na­dor, sinó l’home. Quin home, però? Així, l’Home, amb majúscula? El que en diem la Huma­ni­tat? S’equi­voca la Huma­ni­tat, ja ho crec, perquè la dis­bauxa econòmica en el camp d’arma­ments afecta nega­ti­va­ment tots els homes i tots els pobles de la terra. Sovint ens pre­sen­ten com una gran “con­quista social” un aug­ment d’un dos per cent en un pres­su­post de cul­tura, o l’adqui­sició per part d’un hos­pi­tal d’un apa­rell molt impor­tant, i ens diuen, valo­rant-lo: només n’hi ha tres en tot l’Estat. Però ningú no pre­senta com una enorme “der­rota social” l’incre­ment d’un 350 per cent en des­pe­ses d’armes, emma­gat­ze­ma­des a milers.

La Huma­ni­tat s’equi­voca, sí, però s’equi­voca per inducció d’uns quants homes con­crets, dels qui fan ara el negoci del poder o dels diners, pot­ser con­fi­ant que l’ordi­na­dor s’equi­vo­carà defi­ni­ti­va­ment quan ells ja no hi siguin.

Vet aquí un referèndum uni­ver­sal al qual mai no ens con­vo­ca­ran. Ningú no ens pre­gun­tarà: page­sos i catedràtics, ita­li­ans i pakis­ta­ne­sos, homes i dones, estu­di­ants i jubi­lats, grecs i cana­dencs, voleu el des­ar­ma­ment total?