L’independentisme s’ha de mirar al mirall

Està bé lle­gir la premsa de Madrid, però és impor­tant fer-ho amb les ulle­res de veure-hi. La majo­ria abso­luta uni­o­nista no és un autocàstig dels cata­lans per haver posat en qüestió el poder de Madrid; és una con­seqüència, lògica, d’una mobi­lit­zació crei­xent que va cul­mi­nar l’1 d’octu­bre del 2017 i que, a par­tir d’aquí, es va des­fer sense cap expli­cació política. I som ciu­ta­dans, no pas súbdits. S’han escrit dot­ze­nes de lli­bres per inten­tar esbri­nar què va pas­sar, gai­rebé sem­pre de part, però el resul­tat més visi­ble no va gaire més enllà d’una mena de ràbia per­so­nal entre Puig­de­mont i Jun­que­ras. Cap dels dos, per cert, se n’ha vol­gut anar a casa. I aquí es va que­dar el seu elec­to­rat, votant-los tant per ser els líders de la revolta com per encapçalar la reti­rada i el movi­ment anti­re­pres­siu. I això reque­reix unes dosis de fe crei­xents que no tot­hom està dis­po­sat a dipo­si­tar en aquests diri­gents, almenys de forma il·limi­tada. Més encara. La irrupció d’Aliança Cata­lana demos­tra que una bona part de l’elec­to­rat inde­pen­den­tista no només dona per per­duda la República, sinó que també con­si­dera que la nació ha entrat en perill d’extinció. De fet, a aques­tes altu­res és impos­si­ble insis­tir en l’èxit de la immersió lingüística quan, com és evi­dent, hi ha grans zones urba­nes de Cata­lu­nya on la llen­gua s’ha anat resi­du­a­lit­zant fins que la sen­sació del cata­la­no­par­lant és la de l’últim llui­ta­dor d’una guerra que ja fa anys que es va per­dre. L’escola fa feina, però no mira­cles. I la Sani­tat està plena de pro­fes­si­o­nals entre hos­tils i indi­fe­rents. La mala notícia és que cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans raci­o­nal­ment inde­pen­den­tis­tes s’han que­dat a casa o han votat el PSC perquè això s’acabi sense patir gaire més. La bona és que hi són, tots els conei­xem. De fet, ente­nem per­fec­ta­ment les seves raons per aban­do­nar la política a la seva sort... Però aquest vell pro­jecte –com tots els que tenen base i raons– aca­barà recu­pe­rant lide­ratge i estratègia. Sem­pre ha pas­sat.