Lluites atemporals

L’aniversari avui de l’enfonsament a la costa de Malgrat de Mar del vaixell Ciutat de Barcelona el 1937 torpedinat per un submarí és molt més que un episodi local de la Guerra Civil. Hi van morir una cinquantena de brigadistes internacionals, però tan sols es van poder recuperar vuit cossos, que van ser enterrats en el cementiri municipal. Sense nom, sense placa. Pot semblar anecdòtic que des de fa alguns anys un grup de gent s’encarregui amb ferma tossuderia d’actualitzar aquell succés i, a més, d’engrandir-lo explicant a tothom que ho vulgui escoltar quina petjada va deixar el brigadisme i la defensa d’uns valors comuns en un segle XX colpejat per les guerres. Pot semblar anecdòtic, però no ho és, sobretot si s’emmarca en un present en què el populisme de la ultradreta torna a alçar el cap amb arengues que busquen el discurs fàcil i la mentida, que culpabilitzen el diferent i que prediquen la intolerància. Paraules que, malauradament, troben cada cop més terreny adobat en una ciutadania decebuda amb els partits tradicionals que no han sabut, o no han volgut, encarar els nous reptes d’un món canviant. Paraules que, encara pitjor, atrauen milers de joves rabiosos davant un futur incert i amenaçador que no els garanteix el benestar que creien indiscutible només pel fet d’haver nascut en el Primer Món. Cants de sirena que troben adeptes en una societat cada cop menys donada a compartir i en què l’individualisme i l’egoisme són buscats i premiats. Recuperar el passat pot servir, ha de servir, per aprendre dels errors, per esperonar l’esperit crític del jovent com a resposta a l’odi, el racisme, l’enfrontament i la mort de la memòria que proclama el neofeixisme. I per això aquest jovent és una part imprescindible del Solidarity Park. Un jovent que és cridat a participar a Malgrat de Mar i allà on sigui per mantenir viu el record d’uns homes que creien que un món més just i igualitari era possible i que escombrar la dreta feixista no era en cap cas una opció, sinó una obligació. Ineludible.