Opinió

Tribuna

No s’entén (tres reflexions preelectorals)

“És patètic que els socialistes espanyols interpretin l’esquifit 13% de vot rebut pel PSC el 12-M com que s’ha enviat l’independentisme a la paperera de la Història
“Costa molt d’entendre que qui voldria pagar menys impostos voti partits que són còmplices directes de la depredació fiscal que pateix el país

No s’entén. No s’entén que tots ple­gats no tin­guem clar que una cosa són els mapes polítics, resul­tat d’unes elec­ci­ons, i una altra, els mapes que dibuixa la rea­li­tat social. És com si con­fonguéssim el plànol d’una casa –en aquest cas, d’un par­la­ment–, amb un mapa de car­re­te­res –en aquest cas, de tot un país–. Vull dir que no s’hau­rien de con­fon­dre els diver­sos pesos dels par­tits que ens repre­sen­ten al Par­la­ment amb la diver­si­tat de tota una soci­e­tat, bona part de la qual ni tan sols se sent inter­pel·lada per la política.

D’aquesta con­fusió, poc o molt, en par­ti­cipa tot­hom. Per començar, els matei­xos par­tits. I lla­vors els peri­o­dis­tes i els ana­lis­tes polítics. I també la mateixa ciu­ta­da­nia poli­tit­zada que ara veiem el món a través d’unes xar­xes que, donant-nos sis­temàtica­ment la raó, ens aca­ben de defor­mar la rea­li­tat. La con­fusió és cau­sada, és clar, per les matei­xes regles de joc polític democràtic en què, un cop fets els recomp­tes de resul­tats elec­to­rals, com a la taula d’en Ber­nat, qui no hi és no hi és comp­tat. És a dir, on des­a­pa­rei­xen tots els que no tenen dret de vot, des­a­pa­rei­xen els que s’han abs­tin­gut o han votat en blanc o nul i des­a­pa­rei­xen els que no arri­ben a un mínim de repre­sen­tació. Això no resta legi­ti­mi­tat als que obte­nen un escó, però és inne­ga­ble que els resta repre­sen­ta­ti­vi­tat social.

En les dar­re­res elec­ci­ons cata­la­nes, per posar un cas, el gua­nya­dor tot just va acon­se­guir la con­fiança del 16% del cens elec­to­ral. Si hi afegíssim els que no tenien dret a vot, no pas­sa­ria del 13%. De manera que és patètica –fa patir– la inter­pre­tació que fan els soci­a­lis­tes espa­nyols d’aquest esqui­fit 13%, sobre si s’ha can­viat de cicle polític, si s’ha enviat l’inde­pen­den­tisme a la pape­rera de la Història o si ha gua­nyat l’estratègia del perdó –és a dir, per­do­na­vi­des–, la concòrdia i el retro­ba­ment que es veu que ens han apli­cat uni­la­te­ral­ment. I era patètic –feia patir– el Sal­va­dor Illa del 13% exi­gint a la resta de par­tits inde­pen­den­tis­tes –que sobre el total de població en edat de votar suma­rien un 21%– molta “humil­tat”, amb un cas­te­lla­nisme repe­tit que ja anun­ci­ava, invo­luntària­ment, el seu nivell de pre­o­cu­pació pel futur del català.

En segon lloc, tam­poc no s’entén que la cul­tura política del país no es faci càrrec que l’acció política es fa en relació al poder que tens. I que el poder depèn de la força obtin­guda més enllà d’uns resul­tats elec­to­rals. Perquè una part de la força te la dona el nom­bre d’escons al Par­la­ment i el pes que tens al govern, sí. Però també depens de la força que obtens dels poders fàctics i simbòlics: de la banca, de les patro­nals i sin­di­cats, dels mit­jans de comu­ni­cació, dels movi­ments veïnals, dels page­sos, de les ONG... És cone­guda la ingènua res­posta de tot un Lenin quan li par­la­ven del poder de l’Església: “Quan­tes divi­si­ons té el papa?” Cap govern, ni amb una gran majo­ria dar­rere, no té tot el poder. I espe­rar que els par­tits es guiïn només per la coherència estricta del seu pro­grama és no enten­dre de què va la par­tida.

A la política cata­lana li sobra este­ti­cisme –pre­sen­tat com a coherència ètica–, i li falta molta consciència de què és el poder per enten­dre les tàcti­ques i estratègies a què cal recórrer, sense fer tants esca­ra­falls. Cal­dria superar aquest hiper­mo­ra­lisme que des­co­breix i asse­nyala cínics, men­ti­ders i traïdors a cada can­to­nada. I només que fóssim capaços d’obser­var com també uti­lit­zem el nos­tre petit poder domèstic, labo­ral, veïnal, i fins i tot en les rela­ci­ons d’amis­tat, ja ho hauríem enten­dre.

Final­ment, en vigílies elec­to­rals, no s’entén que hi hagi tanta distància entre els interes­sos reals de l’elec­tor i allò que ofe­reix el par­tit a qui es dona el vot. Per posar un cas incon­tes­ta­ble, costa molt d’enten­dre que qui vol­dria pagar menys impos­tos voti par­tits que són còmpli­ces direc­tes de la depre­dació fis­cal que pateix el país i que, si no hi fos, per­me­tria alleu­ge­rir-ne la pressió i fer millors polítiques soci­als. No s’entén que els matei­xos que per­me­ten aquest espoli denunciïn amb cara de pomes agres l’estan­ca­ment econòmic de Cata­lu­nya i que això no indigni els empre­sa­ris i sin­di­cats. No s’entén que els qui han emmu­dit davant la repressió poli­cial i jurídica de l’inde­pen­den­tisme, fent el dis­tret, ara es pre­sen­tin com a vale­dors de la concòrdia. I no s’entén que els qui tenen per­ma­nent­ment la paraula “lli­ber­tat” a la punta dels lla­vis, només l’usin com a arma per man­te­nir la relació colo­nial de sub­ju­gació dels cata­lans a la metròpoli. No: no s’entén.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.