Opinió

El factor humà

El somriure discret de Rusiñol

Hi ha fenòmens difícils d’entendre, o no, com ara el de fer dues hores de cua per menjar un tall de pastís de formatge

Som­riu el bust de mar­bre blanc de San­ti­ago Rusiñol, quasi imper­cep­ti­ble­ment, ama­gat rere el gran bigoti i la barba den­sa­ment poblada. Som­riu des del seu lloc de pre­ferència a la pla­ceta de La Pun­tual, aquest indret de la vella Bar­ce­lona que fa recor­dança del negoci de tau­lell escla­vit­zant, tomba de tots els desit­jos, mar­tiri de tots els Ramo­nets que va immor­ta­lit­zar aquest atrapa-som­nis del moder­nisme en la seva cèlebre auca duta al tea­tre.

Es tracta d’un som­riure dis­cret d’auto­com­plaença, el de Rusiñol. Som­riu en cons­ta­tar que l’ideal que bran­dava el seu Ramo­net de ficció, volent fer de la seva vida allò que el seu neguit bohemi li manava i no el que el seu senyor pare i la tra­dició fami­liar li orde­na­ven, no ha de con­ver­tir-se en un sac de misèries, un plany de des­honra, un lamen­ta­ble camí d’espi­nes.

Li dona la raó la cua de dese­nes de per­so­nes que diària­ment es forma des del car­rer Assa­o­na­dors fins al bell mig de la pla­ceta de La Pun­tual, l’espai que la seva mirada i el seu som­riure de mar­bre domi­nen. Perquè la cua té el seu ori­gen en un teme­rari i també deliciós –en el sen­tit figu­rat i lite­ral– somni de joven­tut fet rea­li­tat d’un tal Jon Gar­cia, cone­gut per tot­hom com a Jon Cake, que no és nom de pirata, sinó de pas­tis­ser que roba els sen­tits amb les seves cre­a­ci­ons a base de for­matge. (No cor­res­pon aquí pro­nun­ciar-se sobre si els preus dels dolços cor­res­po­nen més a una versió de cor­sari que no pas pas­tis­sera del tal Cake, que tal com estan les llis­tes de preus a la Bar­ce­lona presa pels turis­tes ja hi ha poques coses que sor­pren­guin.)

Segons s’explica, quasi a mode de lle­genda, després de començar una car­rera pro­me­te­dora com a engi­nyer aeronàutic, amb 27 anys en Jon Gar­cia va deci­dir can­viar radi­cal­ment el rumb de la seva vida per dedi­car-se a cui­nar. Es des­co­neix si Jon i el seu pare van man­te­nir en el seu dia una con­versa com la que, en el moment de màxima tensió dramàtica del text de L’auca del senyor Esteve, Rusiñol va ima­gi­nar que s’esta­bli­ria entre en Ramo­net i el seu pare amb relació al futur del fill i el negoci.

És aquell pas­satge en què, després de reconèixer que aban­dona el somni de ser escul­tor per com­plaure el desig patern de donar con­tinuïtat a La Pun­tual, el noi diu al pare que d’acord, que es que­darà a la botiga i car­re­gat d’amar­gor ales­ho­res li deixa anar: “Si un dia vostè veu que em vaig fent ric, però que em vaig fent trist, que vaig aug­men­tant la for­tuna però vaig per­dent l’ale­gria, que he apa­gat tots els som­nis [...], almenys adoni-se’n i enten­gui’m, que enter­rar la fan­ta­sia a 23 anys, com ara tinc, pot­ser encara té més mèrit que fer for­tuna.”

I el mèrit del Jon que fa pas­tis­sos és doble: per un cos­tat, haver seguit l’ins­tint dels seus som­nis amb una piru­eta pro­fes­si­o­nal arris­cada i, per l’altre, anar fent for­tuna perquè el dia a dia de la botiga del car­rer Assa­o­na­dors és un no parar, un des­fi­lar cons­tant de cli­ents de totes naci­o­na­li­tats que arri­ben a espe­rar-se fins a dues hores per tas­tar una de les seves cre­a­ci­ons.

Fins i tot n’hi ha d’exa­ge­rats que tres hores abans que s’obri la per­si­ana ja hi tre­uen el cap. Com xala­ria el senyor Esteve, que en la ficció de Rusiñol acaba morint d’un cobri­ment amb la paraula “escul­tor” als lla­vis, si el gènere de la seva Pun­tual hagués tin­gut tanta requesta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia