La pissarra

No fre­gava prou fort amb el dit anu­lar de la mà dreta. Pot­ser perquè m’havia aca­bat de pin­tar, d’un verd alga, les ungles, i la meva mà, peti­tona, s’acos­tava amb exces­siva deli­ca­desa i temor a l’obra de l’artista, una immensa pis­sarra de pin­tura negra ter­mo­sen­si­ble. Fins que un noi que també par­ti­ci­pava en la visita guiada em va dir que amb escal­for i un fre­gadís rea­lit­zat amb ímpetu els noms apa­rei­xien, llu­ents, dau­rats, per des­a­parèixer al cap de poc, com si el pro­fes­sor hagués eli­mi­nat de la pis­sarra, amb l’esbor­ra­dor de fel­tre, tot el que ja hauríem de saber. Ho vaig pro­var de nou, fent suar les mans, que l’aire con­di­ci­o­nat del Bòlit de Girona, a la Ram­bla, havien tem­pe­rat, i amb més embran­zida vaig visu­a­lit­zar dos noms. N’hi ha més de 5.000. I el meu dit esmal­tat d’un verd alga pro­ce­dia a fer una exhu­mació simbòlica, la que Miquel Gar­cia ha inclòs a 22 forats per a fer un rèquiem amb la ins­tal·lació de Cabo­san­ro­que, un ora­tori a la memòria soter­rada. Un cal­fred, i no d’aire gèlid, expe­dit per una màquina, em va sobre­ve­nir mirant la terra extreta del punt exacte on hi havia una fossa. Vaig tor­nar de nou a la pis­sarra i amb més fri­sança i ràbia vaig prémer la pin­tura negra, obli­dant-me de la mani­cura, del que hem embe­llit de capes, d’un verd alga esti­uenc, super­fi­ci­als i que no fan mal, per no haver de par­lar dels vels endo­lats que són els nos­tres morts. Vaig pro­var a veure si l’atzar em feia des­co­brir el nom de l’avi, soter­rat en algun punt ine­xacte, un cos que ja no és, que s’ha fet terra sota la terra de Cas­telló.