Opinió

De reüll

Berta Sureda

“Tinc unes ganes immen­ses de can­viar les coses.” Així aca­bava l’entre­vista que li vam fer a Berta Sureda, la tar­dor del 2015, Jaume Vidal i jo mateixa. Sureda, que va morir el mes pas­sat, va ser l’aposta de Bar­ce­lona en Comú per lide­rar les polítiques cul­tu­rals de la capi­tal cata­lana. El sec­tor, que la conei­xia bé, estava il·lusi­o­nat amb el seu pro­jecte. No em paren de recor­dar aquests dies de dol l’acte en què va pre­sen­tar el seu pro­grama i la van aplau­dir amb un entu­si­asme que ni en el millor dels som­nis ha rebut cap dels seus suc­ces­sors, fins al dar­rer, que ja és d’un altre par­tit i té una idea opo­sada del model cul­tu­ral que neces­sita Bar­ce­lona, i a fe de déu que l’està apli­cant i sense aque­lla vir­tut que tenia Sureda: saber escol­tar. Ras i curt, Sureda volia pri­vi­le­giar la cul­tura inde­pen­dent que expe­ri­menta i s’arrisca a la comer­cial i mediàtica, res­ca­tar el tei­xit de base, intro­duir la ciu­ta­da­nia en les tau­les de presa de deci­si­ons de les ins­ti­tu­ci­ons i, sense por, dina­mi­tar l’Icub com a déu tot­po­derós en què s’ha aca­bat con­ver­tint. Els seus, negui­to­sos, la van ban­de­jar ràpid. L’espe­rança d’un canvi radi­cal va durar poc. No calia estar d’acord al cent per cent amb ella per ado­nar-se que era algú que real­ment creia en el poten­cial cul­tu­ral de Bar­ce­lona ombre­jat pels qui l’ins­tru­men­ta­lit­zen en bene­fici propi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.