Opinió

Tribuna

Som La Planeta

“Un cel de 162 butaques on el pas del temps és una anècdota secundària de la nostra història compartida, un oratori teatral on Girona es troba més a si mateixa i els gironins aprenem a viure millor
“En cada racó de la sala hi ha la pedagogia de Cristina Cervià i les suposicions de què pensaria si veiés la nova producció de La Gàrgola, ‘Hi haurà un setembre per a tothom’

Girona és una ciu­tat d’històries sen­zi­lles res­se­gui­des d’eter­ni­tat, de per­so­nat­ges insur­rec­tes con­tra l’equi­distància de qui té por de per­dre, d’espais amb ànima que empre­so­nen el temps entre som­nis de car­rer, i aquí arriba amb gest fra­ter­nal i cadi­res ver­me­lles La Pla­neta, el dolç res­guard dels qui­xo­tes­cos, el recer de qui abraça qui­me­res tea­trals amb cognom de Cervià, la llar de qui va conèixer la feli­ci­tat entre els bas­ti­dors d’una ficció feta veri­tat: un cel de 162 buta­ques on el pas del temps és una anècdota secundària de la nos­tra història com­par­tida.

Per això, tor­nar-hi sem­pre amb la inconsciència econòmica d’una nova pro­ducció és com citar la família al men­ja­dor de casa, amb la calma de qui està entre els seus i la pressió de qui no vol fallar a qui més estima, de tor­nar a la llar després de dies nòmades deam­bu­lant rumb cap a enlloc, el gust de fer tea­tre on s’ha de fer tea­tre, el plaer estètic de saber-te part d’un relat que ens con­necta gene­ra­ci­o­nal­ment amb qui ha vist l’esce­nari com una dre­cera per aca­ro­nar vides anònimes: ser per­so­nes dis­cre­tes que arri­ben als calai­xos sense obrir dels espec­ta­dors on s’amun­te­guen abraçades sense nom.

Així doncs, en aquests temps en què el ritme del sec­tor el mar­quen les grans pro­duc­to­res que ocu­pen bona part del cir­cuit tea­tral, i amb la con­següent difi­cul­tat per ves­tir una xarxa fora de Bar­ce­lona, La Pla­neta és i ha estat el desen­vo­lu­pa­ment, el nus i el desen­llaç dels qui un dia vam començar sense saber ben bé què començàvem, d’aquell pre­mo­ni­tori “Amb el tea­tre pot­ser seràs més feliç però no faràs diners” del maig del 2018, quan vam estre­nar la pri­mera pro­ducció i vam omplir la sala amb l’esti­mada Cris­tina Cervià i ens crèiem mig immor­tals, l’espai on es poden crear noves pro­duc­ci­ons pel sim­ple gust d’inten­tar plas­mar una rea­li­tat con­creta a través de l’escena, l’indret fugi­tiu d’aquell tea­tre vist com un mer pro­ducte de con­sum incapaç de tra­ves­sar la pell, o sigui, un ora­tori tea­tral on Girona es troba més a si mateixa i els giro­nins apre­nem a viure millor: un abeu­ra­dor d’ànimes amo­ti­na­des con­tra la rutina de la mun­da­ni­tat.

Per tant, essent cons­ci­ent que tota hipèrbole és un vernís per dis­si­mu­lar la rea­li­tat, n’hi ha que fem tea­tre per pas­sar uns dies de vacan­ces paga­des a La Pla­neta, unes hores de redempció voca­ci­o­nal, unes jor­na­des en què l’olor fami­liar de la sala s’atro­pe­lla dins nos­tre com una mag­da­lena prous­ti­ana empre­so­nada per l’etern retorn, unes con­ver­ses ple­nes d’ama­bi­li­tat britànica amb Pere Puig, l’home que amb un equip amb exce­dent d’huma­ni­tat fa pos­si­ble aquesta història només apta per al públic dis­po­sat a aca­bar la funció dem­peus: La Pla­neta és un mira­cle tea­tral en temps de fal­sos pro­fe­tes i escep­ti­cisme artístic, un regal ines­pe­rat en dies en què tot ha de tenir un preu per ser injus­ta­ment valo­rat, una caixa escènica on hem estat més feliços del que mai hauríem ima­gi­nat.

Així és que esguardo aquest final de setem­bre amb emoció con­tin­guda per no avor­rir els de casa, perquè després d’anys de brin­dar amb crits de Kalumba per ama­gar feri­des sense tan­car, hi tor­nem amb Hi haurà un setem­bre per a tot­hom, una petita història de grans per­so­nat­ges pen­sada per tor­nar a la sala on un repassa per què va pujar a la mun­ta­nya russa del tea­tre, uns dies per gau­dir d’aque­lles hores de sole­dat en què dis­cu­tim el dar­rer detall de llums i recor­dem l’esbron­cada de la Cervià perquè li vaig ama­gar que havia per­dut una part de l’esce­no­gra­fia. Evi­dent­ment, l’esce­no­gra­fia va aparèixer en el dar­rer moment, ella se’n va ado­nar, em va dir de tot i després de la funció em va fer la millor de les abraçades amb un “no hi tor­nis” ple d’empa­tia impe­ra­tiva difícil d’expli­car: en cada racó de la sala hi ha la peda­go­gia de la Cris­tina i les supo­si­ci­ons de què pen­sa­ria si veiés la nova pro­ducció de La Gàrgola.

En defi­ni­tiva, enmig d’aquest exce­dent de moments per guar­dar a les but­xa­ques del per sem­pre, em reservo aquells segons en què un abraça La Pla­neta per rebre la màgia d’aquesta sala sus­ten­tada pels ide­als dels vells utòpics: minuts abans de l’entrada del públic, quan el rumor dels espec­ta­dors al hall es bar­reja amb els escal­fa­ments vocals dels actors i la calma d’en Ricard polint el dar­rer detall, i un ser­vi­dor, asse­gut sol en una cadira de mitja pla­tea amb el braç estès a un cos­tat, posa la ment en blanc perquè només hi càpiga l’agraïment de qui aca­rona allò extra­or­di­nari per sal­var-lo de la rutina: som La Pla­neta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia