Com jutjar Tarradellas?

Es diu que la història i el temps posen tot­hom al seu lloc, però hi ha figu­res amb qui sem­bla el con­trari: com més anys pas­sen, més inter­pre­ta­ci­ons se’n fan. I una és la de Josep Tar­ra­de­llas. El seu nom figura amb lle­tres d’or al cos­tat de Macià, Com­panys i Irla com els grans pre­si­dents d’ERC, però avui el seu lle­gat és tant o més vin­di­cat per un pre­si­dent soci­a­lista, i d’ànima poc cata­la­nista, com Sal­va­dor Illa, i fins i tot fa uns anys el llo­ava el líder de Cs Car­los Car­ri­zosa. En res­sal­ten el tarannà dia­lo­gant i la visió d’esta­dista, per la capa­ci­tat de pac­tar amb el govern espa­nyol el retorn de l’exili i la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat. I de pas­sada es con­tra­po­sen amb Jordi Pujol, amb qui Tar­ra­de­llas mai va aca­bar d’enten­dre’s.

Em declaro insol­vent per repas­sar, i encara menys jut­jar, la tra­jectòria de Tar­ra­de­llas, triat el 1954 a l’ambai­xada espa­nyola a Mèxic, un dels pocs països que mai van reconèixer el règim fran­quista. Però pot­ser aquí rau la con­tinuïtat de la legi­ti­mi­tat de la pre­sidència a l’exili. I pot­ser és una de les claus per les quals la Gene­ra­li­tat va ser reco­ne­guda abans de la Cons­ti­tució. Per uns avui un afa­ble pac­tista, per altres un impul­sor del “règim del 78”, a Tar­ra­de­llas, com a tot­hom, se l’ha de jut­jar només ate­nent les cir­cumstàncies del con­text en què va viure, i no amb els ulls d’ara.

Més enllà del seu “Ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, ja soc aquí!” pro­nun­ciat des del balcó de Palau en tor­nar de l’exili, que ja forma part de la història del país, a Tar­ra­de­llas també se li atri­bu­eix una frase que ara seria vigent. I és que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Què diria si aixequés el cap? Quants ridículs no hau­ria con­tem­plat?