Opinió

Tribuna

Corresponsals ignorats

“Des del front, Siegfried Bosch Pardo enviava cròniques a ‘La Publicitat’. L’havien reclutat amb la lleva del 37. El jove cronista va ser perseguit per la policia després de la guerra
“A Francisco Carrasco de la Rubia l’acusaren d’elogiar els combatents anarquistes. Després d’obligar-lo a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui tenia una filla de pocs mesos, l’afusellaren al Camp de la Bota

La guerra del 1936-1939 va moti­var que a la premsa cata­lana fes­sin de cor­res­pon­sals de guerra peri­o­dis­tes espe­ci­a­lit­zats en altres matèries. No es pot atri­buir només a aquesta cir­cumstància que hagin estat més o menys igno­rats fins fa poc en els estu­dis de periodística o en la memòria de la pro­fessió. A l’opa­ci­tat que ha envol­tat el tre­ball i la tra­jectòria d’aquells joves intrèpids hi va con­tri­buir sobre­tot la dic­ta­dura repres­sora sor­gida d’aquell cop d’estat mili­tar que va tar­dar tres anys a impo­sar-se. També pot expli­car aquesta ignorància sobre aquells cro­nis­tes que s’hagi valo­rat pre­fe­rent­ment l’obra d’envi­ats espe­ci­als estran­gers (com Hemingway, Cen­drars, Saint-Exupéry) o que hagi lluït més el foto­pe­ri­o­disme de Capa, Cen­te­lles o Bran­gulí.

Un cas des­co­bert fa poc en relació amb cro­nis­tes cata­lans igno­rats és el de Sieg­fried Bosch Pardo (Bar­ce­lona, 1916-1940), advo­cat i his­to­ri­a­dor. A la Facul­tat de Dret va mili­tar a la Fede­ració Naci­o­nal d’Estu­di­ants de Cata­lu­nya (FNEC). Després s’apropà a Acció Cata­lana Repu­bli­cana. Fins que el van reclu­tar amb la lleva del 37 col·labo­rava amb Manuel Cru­ells. Cata­lo­ga­ven docu­ments jurídics de l’arxiu de Poblet. Des del front, Bosch envi­ava cròniques al diari La Publi­ci­tat. És curiós que el seu nom i pri­mer cognom coin­ci­dei­xin amb els del matemàtic ale­many Sieg­fried Bosch (Wup­per­tal, 1944). En el fons per­so­nal de Bosch i Pardo dipo­si­tat per la seva ger­mana a l’Arxiu Històric de Bar­ce­lona (AHCB) no es troba cap dada que rela­ci­oni els dos per­so­nat­ges homònims. De fet el jove cro­nista català, per­se­guit per la poli­cia després de la guerra, va morir qua­tre anys abans que nasqués el científic ale­many.

Sobre la mort als 24 anys de Sieg­fried Bosch, peri­o­dista inci­den­tal, encara no he tro­bat dades cir­cums­tan­ci­als con­cre­tes. Sí que les tenim, però, i ben punyents, sobre un col·lega casual en aquells temps con­vul­sos: Fran­cisco Car­rasco de la Rubia (Sevi­lla, 1905-Bar­ce­lona, 1939). Havia ingres­sat a La Van­guar­dia a ini­cis del 1936 com a crític de cinema. Tot just escla­tar la guerra la direc­tora del diari, Maria Luz Mora­les, el va des­ti­nar al front d’Aragó d’enviat espe­cial. Des d’allí va tra­me­tre cròniques i fotos. Cinc dies després de l’ocu­pació de Bar­ce­lona, Car­rasco de la Rubia era detin­gut a casa seva per agents fran­quis­tes. No havia fugit a França, con­vençut de no haver comès cap delicte. Un tri­bu­nal mili­tar el va con­dem­nar a mort l’abril del 1939, tal com li va pas­sar també a Car­les Rahola, el veterà his­to­ri­a­dor i peri­o­dista de Girona. A Car­rasco de la Rubia l’acu­sa­ren d’escriure repor­tat­ges on elo­gi­ava els com­ba­tents anar­quis­tes. Després d’obli­gar-lo a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui tenia una filla de pocs mesos, l’afu­se­lla­ren al Camp de la Bota.

L’exju­ga­dor de fut­bol i peri­o­dista Isi­dro Cor­bi­nos (Sara­gossa, 1894-San­ti­ago de Xile, 1939) es va sal­var d’aque­lles repres­si­ons bru­tals i cru­en­tes. Exer­cia de peri­o­dista espor­tiu a La Van­guar­dia després d’una etapa juve­nil com a fut­bo­lista pro­fes­si­o­nal. Va ser de l’equip del Barça entre 1914 i 1916. Les neces­si­tats de reor­ga­nit­zar el per­so­nal dins la redacció d’un diari en un país en guerra van por­tar Cor­bi­nos a les ter­res on es lliu­rava la bata­lla de l’Ebre. La der­rota repu­bli­cana i el risc de morir afu­se­llat com Car­rasco de la Rubia van empènyer Cor­bi­nos cap a l’exili. Va anar a raure a Xile, on va repren­dre la seva car­rera de peri­o­dista espor­tiu i on va fer de pro­fes­sor uni­ver­si­tari d’aquesta espe­ci­a­li­tat pro­fes­si­o­nal.

Altres peri­o­dis­tes cata­lans que envi­a­ven escrits des dels fronts repu­bli­cans ja han tin­gut reco­nei­xe­ments en els dar­rers anys. Són els casos de Lluís Cap­de­vila (Bar­ce­lona, 1893-Andorra, 1980), cor­res­pon­sal de La Huma­ni­tat al front d’Aragó, i d’Agustí Cabruja (Salt, 1911-Mèxic, 1983), cor­res­pon­sal de L’Auto­no­mista al front de Madrid. Tots dos van aca­bar a l’exili. Cal no obli­dar un altre que va morir, però, a les trin­xe­res de l’Ebre, com tants xicots de 17 o 18 anys forçats a com­ba­tre en aque­lla bata­lla agònica. Es tracta de Jordi Folch i Cama­rasa, “Folch Júnior” (Bar­ce­lona, 1920-Front de l’Ebre, 1938). Des dels esce­na­ris de lluita envi­ava escrits al set­ma­nari Patu­fet, que diri­gia el seu pare. Un apre­nen­tatge periodístic estron­cat cru­el­ment. Els dar­rers tex­tos que va redac­tar res­ta­ren inèdits fins que el seu germà Ramon Folch i Cama­rasa els edità l’any 2000 en el lli­bre Pàgines vis­cu­des del temps de la guerra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia