Opinió

Llum en la foscor

Divendres, al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà, l’Ignasi Terraza Trio es posarà al servei del vocalista Kenny Washington

Davant la sen­sació de por que pot gene­rar qual­se­vol situ­ació o escena de fos­cor, hi ha éssers que han sabut crear el seu antídot per­so­nal. En el cas d’Ignasi Ter­raza, invi­dent des dels onze anys, la rèplica ha estat la música i, en par­ti­cu­lar, el jazz. Pre­ce­dents il·lus­tres en aquest mateix ter­reny com poden haver estat els pia­nis­tes Art Tatum, Ray Char­les i el més pro­per de tots, Tete Mon­to­liu, van fer-li valer que, lluny de ser un obs­ta­cle, la ceguesa podria supo­sar un al·lici­ent de superació en si mateix. O almenys així sem­bla haver-ho con­si­de­rat si es tenen en compte la tra­jectòria i les ini­ci­a­ti­ves que l’han por­tat des del pòdium en el con­curs inter­na­ci­o­nal de piano jazz de Jack­son­vi­lle –el més impor­tant del pla­neta– fins al doc­to­rat hono­ris causa per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Fites asso­li­des per mèrits pro­pis en el trans­curs d’una car­rera amb més d’una desena de dis­cos al seu nom, gires per tot el món i fins i tot la cre­ació i la gestió d’un segell dis­cogràfic, Swit Records, que a banda de la seva obra ha estat també llançadora de nous valors.

Tan sols fa uns dies cele­brava els 25 anys d’una pro­posta lite­ral­ment immer­siva –Jazz a les fos­ques–, en què fa que músics i públic vis­quin com a experiència allò que per a ell és quo­ti­di­a­ni­tat. I en paral·lel anun­ci­ava una gira per tot el país que s’estrena aquest diven­dres al Tea­tre Mun­dial de la Bis­bal d’Empordà, on el seu trio es posarà al ser­vei del voca­lista nord-ame­ricà Kenny Was­hing­ton. Pel que expli­quen, en un dels seus viat­ges a Nova York, Ter­raza va que­dar mera­ve­llat amb aquest home d’alçada curta i talent gegant. Habi­tual del Lin­coln Cen­ter –tem­ple del jazz canònic des de la ciu­tat del Hud­son– i de l’orques­tra dels hereus de Count Basie. Un pro­digi d’ento­nació i swing a les cor­des vocals que pre­ci­sa­ment ha vist en el pia­nista català i en el seu trio l’aixo­pluc ideal per cami­nar ple­gats durant la seva estada a Europa. I així és com Ter­raza, amb la cla­ri­vidència dels seus dits, il·lumina unes emo­ci­ons i una música, el jazz, que ara es troba entre el pur­ga­tori i les tene­bres, però que gràcies a músics com ell no tan sols acon­se­gueix man­te­nir viu el batec sinó que pro­jecta el mis­teri d’aque­lla reve­la­dora llum al final del túnel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.