Les reflexions d’Antoni Puigverd

Antoni Puig­verd (La Bis­bal d’Empordà, 1954) és poeta, nar­ra­dor i arti­cu­lista. Com a poeta ha gua­nyat els prin­ci­pals pre­mis lite­ra­ris, el Miquel de Palol per Vista Can­sada, i el Car­les Riba i el Crítica de Poe­sia Cata­lana de l’Asso­ci­ació Espa­nyola de Crítics Lite­ra­ris per Cur­set de natació. Ha publi­cat dues novel·les, Paper de vidre i La gàbia d’or; el lli­bre de con­tes La pràctica dels vius (1990), diver­sos lli­bres col·lec­tius com a assa­gista lite­rari i polític, i com a pro­sista va sig­nar Empordà, lli­bre de mera­ve­lles, amb fotos de Xavier Mise­rachs, i Girona, amb fotos de Jordi Puig, i també a Libros de Van­guar­dia La fines­tra dis­creta. Aquesta intro­ducció surt de la seva bio­gra­fia al lli­bre on també explica que ha publi­cat arti­cles en nom­bro­sos dia­ris i revis­tes i que ara és col·labo­ra­dor habi­tual de La Van­guar­dia. Jo hi afe­geixo que va ser peça clau d’aquest diari i de Presència i que trobo a fal­tar els seus arti­cles pul­cres d’anàlisi política i les grans pàgines que ens va rega­lar al que era el nos­tre suple­ment domi­ni­cal. No cal estar-hi d’acord amb tot, però a l’Antoni Puig­verd sem­pre cal lle­gir-lo i escol­tar-lo, tot i que també va dei­xar les tertúlies als mit­jans audi­o­vi­su­als quan es va ini­ciar allò que algú va bate­jar com el procés.

Ara Libros de Van­guar­dia li publica Ocell de bosc. Mirar, pen­sar-hi, expli­car-se, coure, recor­dar. L’estic lle­gint i hi retrobo el millor Puig­verd, refle­xiu, mes­tre de la llen­gua, que bar­reja diver­sos gèneres en un lli­bre on explica les seves experiències al vol­tant del men­jar, dels pri­mers records a la Itàlia ide­a­lit­zada. Bar­reja de gèneres, del nar­ra­tiu a l’aforístic, de l’assaig lite­rari a l’ele­gia. Un lli­bre per lle­gir amb pausa. Per aga­far i dei­xar, per tor­nar-hi sem­pre. No cal lle­gir-lo d’una tirada, però es pot fer. És un lli­bre per obrir-lo per qual­se­vol pla­nar i lle­gir-lo amb plaer. A la intro­ducció, l’autor mateix ho explica. “No cal lle­gir-lo del prin­cipi al final, com es fa amb un menú dels res­tau­rants artístics.” Vol ser, diu, una oferta vari­ada, de la qual el lec­tor pot triar a l’atzar frag­ments. Tot això ens porta a Josep Pla, a qui cita i a qui agra­eix haver-li ense­nyat a obrir els seus lli­bres per qual­se­vol pàgina. No, no és un lli­bre de cuina, però la cuina li ser­veix per pro­po­sar els temes dels quals li ve de gust escriure: “memòria, pen­sa­ment i lec­tu­res”. Tas­tets, en diu. Un aigua­bar­reig, ho qua­li­fica. També hi tro­bem el Puig­verd pes­si­mista, a mig camí del que va escriure el papa Rat­zin­ger i del que va dir Marx. “La terra pro­mesa del progrés fa fallida. Els humans desit­gem el progrés, però també el temem. Ja no hi sabem con­fiar.”

El meu amic Joa­quim Coe­llo diu que el lli­bre li recorda a Mon­taigne, pen­sa­dor del Renai­xe­ment, escèptic allu­nyat de les cer­te­ses i les doc­tri­nes, mora­lista. Puig­verd, a l’epíleg es con­fessa i cita el metge Miguel Torga. Volia ser escrip­tor i és un gran nom de la lite­ra­tura por­tu­guesa, però “al final de cada lli­bre em sento insa­tis­fet i cul­pa­ble com un peca­dor que no ha acom­plert prou bé la penitència”, es con­fessa Torga. Antoni Puig­verd reco­neix: “Volia ser escrip­tor i em vaig con­ver­tir en comen­ta­rista polític i social.” Acaba el lli­bre i també se sent cul­pa­ble. Li agraïm que, mal­grat dub­tes i pors, escri­gui, i que ho faci tan bé.