Opinió

El factor humà

Quants cops cal desenterrar un mort

Marc Pujol i el teatre tornen a donar-se la mà per portar a escena el clam per la tan necessària memòria

Qui no tin­gui una capsa de llautó per guar­dar-hi els records de tota una vida que vagi ara mateix a la botiga, en com­pri una de gale­tes –si pot ser, de Cam­pro­don, no per ganes de pro­mo­ci­o­nar-les, sinó perquè sim­ple­ment són les millors– i, després de degus­tar el seu con­tin­gut, que comenci a omplir-la dels batecs de la pròpia existència.

Les capses de llautó guar­da­des al fons de l’armari són bom­bes de rellot­ge­ria, com l’explosió d’un temps pas­sat que torna rabiós al pre­sent amb una des­fi­lada d’emo­ci­ons que no volen ser obli­da­des. Aquest és el sen­tit d’una capsa de metall, espe­rar que algú les des­co­breixi, les agafi per dipo­si­tar-les amb cura damunt una taula i així fer reviure allò que mai hau­ria d’haver estat obli­dat.

És el clam con­tra l’oblit el que dona sen­tit a la vida pre­sent, la lliçó apresa del pas­sat és el que fa que avui no s’enso­pe­gui, les capses de la memòria són com la pri­mera pedra dels edi­fi­cis que s’enfi­len amunt, perquè la memòria no és ni pas­sat ni pre­sent, sinó que és futur.

I és a través de la des­co­berta d’una d’aques­tes capses on es con­ser­vava un bocí d’història fami­liar, en forma de foto­gra­fies i altres records d’un avant­pas­sat, que el dra­ma­turg Albert Tola va tro­bar ja fa anys l’espurna nar­ra­tiva per escriure l’obra Vino Lunar, un text que furga en la ferida de la memòria oberta en canal, sag­nant, ben viva avui encara mal­grat que molts cre­guin que ja va cica­trit­zar enter­rada a les cune­tes.

La peça no és un text nou, Tola la va escriure fa anys pen­sant en l’actor que l’havia d’inter­pre­tar, Marc Pujol, i ara torna a escena aquesta set­mana, i només aquesta set­mana –diu­menge és l’última funció– gràcies al cicle sobre memòria històrica que orga­nitza la Sala Fènix, amb la direcció de Rodrigo García Olza i la presència de Mariam Bahous Yala­oui també al repar­ti­ment. Gent de tea­tre que fan des­fi­lar per l’escena d’aquest petit esce­nari del Raval la bru­ta­li­tat de la guerra, l’espec­tre d’una mort injusta, sal­vatge, una víctima més d’un con­flicte fra­tri­cida encara avui latent.

Després de reviure la vida i la mort de Sal­va­dor Puig Antich, Marc Pujol torna a enfron­tar-se a la mort, com si d’un desen­ter­ra­dor de les injustícies dels temps pretèrits es tractés. Pre­ci­sa­ment, això és el que dona sen­tit a la memòria històrica, desen­ter­rar i tor­nar a desen­ter­rar les injustícies, tan­tes vega­des com faci falta i amb totes les eines nar­ra­ti­ves que cal­guin, no pas per ofen­dre a ningú, sinó per no seguir ofe­nent els que van ser morts impu­ne­ment.

I tot ple­gat és tan sim­ple com que el propòsit que es per­se­gueix fent reviure els morts damunt l’escena és que els vius no els obli­din i que allò que va ser un acte d’injustícia i bru­ta­li­tat ales­ho­res sigui avui un acte de dig­ni­tat, una flama perenne de justícia. L’únic que es pretén és viure avui havent fet tot el pos­si­ble per pas­sar comp­tes amb el pas­sat i que el fan­tasma que inter­preta magis­tral­ment Pujol no s’esfumi quan la llum del tea­tre es fon­gui en negre.

Per això cal desen­ter­rar i tor­nar a desen­ter­rar, fins que la sepul­tura sigui digna. Cal posar les coses al seu lloc i sobre­tot la memòria, i qui no va poder tenir la seva capsa de llautó que almenys pugui tenir una caixa de pi, una sepul­tura blanca que honori el seu nom, la seva existència, i també un comiat digne, que si el varen matar com a un gos, en vida havia estat una per­sona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.