Música de Catalunya

Em costa de tenir una visió més o menys segura –des del meu punt de vista, és clar– sobre la situ­ació musi­cal a Cata­lu­nya, o pot­ser més exac­ta­ment: sobre com viuen la música els cata­lans.

A vega­des em sem­bla que la sen­si­bi­li­tat musi­cal hi és força estesa, tenint en compte que el cens d’enti­tats i de per­so­nes que s’hi dedi­quen és supe­rior a la majo­ria d’altres pobles penin­su­lars. Dei­xant de banda Bar­ce­lona, en una bona colla de pobla­ci­ons de Cata­lu­nya hi ha nuclis –orfe­ons, dele­ga­ci­ons de Joven­tuts Musi­cals, soci­e­tats de con­certs, etc.– que des­ple­guen acti­vi­tats esti­ma­bles en funció dels seus recur­sos. En altres moments, en canvi, penso que no hem arri­bat en aquest camp al nivell que hauríem pogut asso­lir, i que pos­si­ble­ment ja tindríem si no s’hagués produït la guerra i la pèrdua con­següent de l’empenta cul­tu­ral que carac­te­rit­zava la Gene­ra­li­tat del temps de la República.

D’altra banda, hi ha poca infor­mació sobre el que és la música cata­lana a l’abast de tot­hom, i en aquest ter­reny, a més, s’han for­mat com­par­ti­ments massa aïllats: els afec­ci­o­nats a una espe­ci­a­li­tat no solen estar gaire al cor­rent de les altres, i així és pos­si­ble de tro­bar un can­taire d’un orfeó que ignori els com­po­si­tors actu­als i un devot de la música de cam­bra que no tin­gui una mínima cul­tura sobre la sar­dana o la música popu­lar.

Per això és tan interes­sant de voler pre­sen­tar un pano­rama glo­bal, com és el cas de Música de Cata­lu­nya, lli­bre escrit per Oriol Mar­to­rell (Col·lecció Lla­vor, edi­tada per Martín Casa­no­vas). Hi ha un aspecte d’aquest lli­bre, per cert, que cal asse­nya­lar: les il·lus­tra­ci­ons de Pilarín Bayés. Penso que és el con­junt més impor­tant de dibui­xos que Pilarín Bayés ens ha ofert fins ara, per la qua­li­tat i el valor docu­men­tal, i cons­ti­tu­ei­xen segu­ra­ment el “retaule” més com­plet que tenim sobre el poble i la música.

Repre­nent el fil, Oriol Mar­to­rell ordena en aquest lli­bre el mate­rial infor­ma­tiu que tot català amb interès per la cul­tura pròpia ha d’assi­mi­lar pel que fa a la sar­dana i la cobla, els ballets i els esbarts, la cançó popu­lar, la música coral, els grans com­po­si­tors, els intèrprets de renom uni­ver­sal i els discs bàsics. Perquè tenim real­ment un patri­moni musi­cal molt com­plet, que ve de molt lluny –les cançons tro­ba­do­res­ques, el Lli­bre Ver­mell de Mont­ser­rat (un dels docu­ments més antics del cant polifònic)– i arriba fins avui, amb com­po­si­tors i intèrprets uni­ver­sal­ment famo­sos. ¿Què podem fer perquè, per a molta gent, la música de Cata­lu­nya no es limiti a ser la sar­dana o el nom de Pau Casals?

En diver­sos moments hi ha hagut intents d’apro­xi­mació de la música al poble: Clavé, el movi­ment orfe­o­nista, l’Asso­ci­ació Obrera de Con­certs, Joven­tuts Musi­cals, la cançó… Jo crec en la cul­tura com a eina de cata­la­nit­zació, i no tot es pot fer ni s’ha de fer en el ter­reny de la llen­gua. Si Cata­lu­nya ofe­reix –i l’ofe­ri­ment ha d’arri­bar als nous cata­lans– la par­ti­ci­pació en un pro­grama d’acti­vi­tats cul­tu­rals de bon nivell, aug­men­tarà la satis­facció de pertànyer a una comu­ni­tat, que és el camí per a sen­tir-s’hi com­promès.

Cul­tura popu­lar sig­ni­fica, en defi­ni­tiva, naci­o­na­lit­zació popu­lar.