Opinió

Lletra petita

Bons profes

“No paren de potinejar legislativament l’ensenyament

El mateix dia que el pre­si­dent del Gremi d’Edi­tors, Patrici Tixis, anun­ci­ava emu­lant la hiperbòlica sentència d’en Sama­ranch en cada clau­sura dels Jocs Olímpics que el 2024 havia estat “el millor any de la història” per a la venda de lli­bres, la con­se­llera d’Edu­cació, la soci­a­lista Est­her Niubó, demos­trava que ni tan sols es lle­geix les notes de premsa. Per això va tri­gar poques hores a fer marxa enrere: de dir que la lite­ra­tura cata­lana i cas­te­llana pas­sa­ven a ser opta­ti­ves a segon de bat­xi­lle­rat a rever­tir-ho, perquè, segons ella, tot ple­gat havia estat una fil­tració des­a­for­tu­nada d’un docu­ment de tre­ball. O sigui, una falta digna de repe­tir curs, però no pas al govern sinó a l’opo­sició. Rec­ti­fi­car es veu que és de con­se­llers, no obli­dem pas que el seu pre­de­ces­sor, Josep Gonzàlez-Cam­bray, d’ERC, va mare­jar la comu­ni­tat edu­ca­tiva amb les seves ana­des i vin­gu­des sobre l’apli­cació de currículums i calen­da­ris esco­lars. Com sem­pre, els prin­ci­pals per­ju­di­cats d’aquest des­fici gover­na­men­tal de poti­ne­jar legis­la­ti­va­ment l’ense­nya­ment són els docents i els alum­nes. Antics com­panys d’aula que han aca­bat dedi­cats a l’admi­ra­ble, i a vega­des des­mo­ti­va­dor, ofici d’ense­nyar t’expli­quen que actu­al­ment el prin­ci­pal obs­ta­cle per gau­dir de la feina no és tant la falta d’auto­ri­tat o la difi­cul­tat per cap­tar l’atenció dels estu­di­ants. El prin­ci­pal tor­pede a la línia de flo­tació del nos­tre sis­tema és el mateix sis­tema, far­cit d’una burocràcia que, per exem­ple, t’impe­deix impro­vi­sar una sor­tida pri­ma­ve­ral a estu­diar sobre el ter­reny la flo­ració explo­siva de la terra per absur­des raons de segu­re­tat. I tam­poc hi aju­den els recels dels com­panys de claus­tre, cada vegada que a algú se li acut sor­tir del car­ril pro­gra­mat o apli­car tècni­ques més par­ti­ci­pa­ti­ves. Dels lli­bres de lec­tura obli­gatòria durant la meva Secundària, no en tinc espe­cial bon record, però segu­ra­ment sense aque­lles lec­tu­res ara no sen­ti­ria el rau-rau del cuc de l’escrip­tura. És clar que les millors experiències a l’Insti van ser més pro­fi­to­sa­ment extem­porànies. Com el profe Agustí, dedi­cant una classe sen­cera a expli­car-nos el seu viatge de noces al Bra­sil; el profe Per­fecte, dedi­cant la seva a expli­car-nos l’estrena d’Apo­calypse Now amb la potent inno­vació del Dolby Digi­tal; i la profe Alina, fent-nos escol­tar Joan Manuel Ser­rat. Per aquest ordre hi vam apren­dre, sense impo­si­ci­ons, política inter­na­ci­o­nal, cine­ma­to­gra­fia i amor pels ver­sos d’Anto­nio Mac­hado i Miguel Hernández.