Somriu i calla

Comença l’any nou i amb ell el bom­bar­deig de desit­jos de feli­ci­tat a cada con­versa i mis­satge. Com si la feli­ci­tat fos l’únic destí accep­ta­ble. Però què passa quan no hi arri­bem? Ens edu­quen a bus­car la feli­ci­tat com una obli­gació. Ens diuen que cal tro­bar el cos­tat posi­tiu de tot, que hem de som­riure inclús quan la vida ens pesa. Que si no som feliços és perquè no ho inten­tem prou. I què en fem, de les emo­ci­ons fos­ques? De la tris­tesa, la ràbia, la por? Ens han ense­nyat a ama­gar-les, a dis­fres­sar-les, a viure-les com si fos­sin una taca. Per què, si la fos­cor no és l’antítesi de la llum?

Ens ho ense­nya la pel·lícula Inside Out, on la Tris­tesa sem­bla no tenir lloc en l’uni­vers de la pro­ta­go­nista fins que des­co­brim que sense ella, la vida és incom­pleta. Ho veiem també en artis­tes com Billie Eilish, qui amb cançons com Everyt­hing I Wan­ted o When the Party’s Over, con­necta amb mili­ons de joves par­lant de la seva ansi­e­tat, les seves inse­gu­re­tats i la seva relació amb el suïcidi. O en Adele, qui després del seu divorci va expli­car com la tris­tesa va ser una opor­tu­ni­tat per redes­co­brir-se i cana­lit­zar-ho a través de l’àlbum 30. Aquest coratge per mos­trar-nos tal com som ens ofe­reix una alter­na­tiva més honesta per afron­tar la vida que la posi­ti­vi­tat tòxica que sovint impera a les xar­xes. No es tracta de roman­tit­zar el dolor, sinó d’enten­dre que les emo­ci­ons fos­ques són una part legítima de l’experiència humana. La tris­tesa ens con­necta amb el que per­dem; la ràbia ens mos­tra els nos­tres límits vul­ne­rats; la por ens recorda allò que valo­rem. Però vivim en una soci­e­tat que asso­cia qual­se­vol emoció que no sigui ale­gria amb debi­li­tat, que cas­tiga la vul­ne­ra­bi­li­tat i que exalta una per­fecció ina­bas­ta­ble.

Hi ha coses que no només no està bé dir-les en veu alta, sinó que gai­rebé és pecat pen­sar-les: pene­dir-nos de deci­si­ons que apa­rent­ment hau­rien de fer-nos feliços, posar en dubte els ide­als impo­sats o sim­ple­ment reconèixer que no ens sen­tim bé quan el món ens diu que hauríem d’estar agraïts. Passa per exem­ple amb la mater­ni­tat. Ens han venut que és l’experiència més plena i satis­factòria que pot viure una dona, però ningú parla del que repre­senta: l’esgo­ta­ment, la pèrdua d’iden­ti­tat, la soli­tud. Esti­mar incon­di­ci­o­nal­ment els fills és un acte d’amor que no impe­deix sen­tir el pes dels sacri­fi­cis que com­porta la criança i fins i tot creure, algu­nes vega­des, que la mater­ni­tat és una estafa. Atre­vir-te a ver­ba­lit­zar-ho et col·loca direc­ta­ment en el bàndol de les males mares. O com quan el pes de la vida se’t fa tan insu­por­ta­ble que t’enva­eix la sen­sació de voler des­a­parèixer. Expres­sar-ho ober­ta­ment és gai­rebé un atac. Ens ense­nyen que hem de llui­tar sem­pre, però què passa quan neces­si­tem una pausa? Quan sen­tim que no podem més i només desit­gem apa­gar el soroll? Aquesta vul­ne­ra­bi­li­tat, tan humana, sovint és inter­pre­tada com a debi­li­tat o fins i tot com una amenaça.

En aquest con­text, emo­ci­ons com la tris­tesa, la ràbia o la por es con­ver­tei­xen en tabús. Ens diuen que hem de veure el cos­tat bo i que tot passa per alguna raó. Però, com apunta Mari­ana Ales­san­dri a Visión noc­turna, aquest dis­curs ens fa un mal favor. La idea que la llum sem­pre és millor que la fos­cor ens des­con­necta de la rea­li­tat de la vida, plena de con­tra­dic­ci­ons i ambigüitats. Ales­san­dri defensa que la fos­cor, lluny de ser un pro­blema, pot ser un espai de reflexió i de crei­xe­ment. Quan ens for­cen a rebut­jar les ombres, per­dem una opor­tu­ni­tat d’enten­dre’ns millor a nosal­tres matei­xos i al món. L’autora també parla del cost emo­ci­o­nal i físic d’aquesta impo­sició de la llum. Ens des­gasta per­se­guir una feli­ci­tat de paco­ti­lla que ens obliga a fin­gir i a repri­mir parts essen­ci­als del que som men­tre ama­guem el dolor. A Her, Spike Jonze explora com sovint inten­tem evi­tar el dolor emo­ci­o­nal afer­rant-nos a subs­ti­tuts arti­fi­ci­als de la feli­ci­tat, i posa en evidència que la veri­ta­ble accep­tació del dolor i la vul­ne­ra­bi­li­tat són essen­ci­als per créixer emo­ci­o­nal­ment. Perquè accep­tar la tris­tesa, la ràbia o la por no vol dir resig­nar-nos; vol dir donar valor a totes les nos­tres experiències, sense jerar­quies impo­sa­des. Accep­tar les ombres, accep­tar que no sem­pre som feliços, no sig­ni­fica ren­dir-nos. Pot­ser en aquesta accep­tació tro­bem una forma de viure més real. Una vida que no neces­sita fil­tres, ni per­fecció, ni som­riu­res forçats. I pot­ser el millor desig per aquest any nou no és la feli­ci­tat, sinó la lli­ber­tat de ser tal com som, sense dis­fres­ses.