Opinió

De set en set

Francesc Domingo

El 1928, el cine­asta André Cayatte, ales­ho­res un jove advo­cat a Tolosa de Llen­gua­doc atret pel sur­re­a­lisme, va escriure a propòsit de la pin­tura del seu amic Fran­cesc Domingo que “encara que la talléssiu en tros­sets petits i els poséssiu al pal­mell de la mà, o en un calaix, cada tros­set con­ti­nu­a­ria viu”. És una exa­ge­ració, perquè de pin­tura així de subs­tan­ci­ada només n’havien fet Nonell, Mir o Gimeno, amb aque­lles tre­mo­lors den­ses d’aigua d’estany, per dins de la qual hau­ries tro­bat natu­ralíssim que s’hi remo­gues­sin algues i pei­xets, o que la pedra llançada per una cri­a­tura pogués en efecte enfon­sar-s’hi. Domingo feia una pin­tura de pàtina llisa, més polida i plana. Una pin­tura de superfície, de pell més que de carn, com Miró, com Dalí, com Picasso. La pell és impor­tant, per això Valéry deia que era el més pro­fund de l’ésser humà, en el sen­tit que és la part visi­ble de tot allò que no es veu, i per això Cayatte, que devia haver lle­git Valéry, també va escriure: “Com veig millor la pin­tura de Domingo és amb els ulls tan­cats.” Tam­poc sé si és del tot certa, aquesta facul­tat mediúmnica de l’art, però força després de visi­tar l’expo­sició antològica que els Espais Volart dedi­quen (fins al 19 de gener) a aquest pin­tor extra­or­di­nari, amic dels poe­tes, com­pany de taller de Miró a la rue Blo­met de París, par­ti­ci­pant actiu en els Fets de Prats de Molló i exi­liat al Bra­sil, on va morir ara fa cin­quanta anys, se’m con­ti­nuen fent pre­sents tros­sos dels seus qua­dres (unes mans, uns ulls, una llum a la paret) com gus­pi­res d’una matèria ben viva que, insen­sats, haguéssim tin­gut guar­dada en un calaix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.