Demà arriben els Reis

S’acaba el parèntesi nada­lenc. O no. És ben cert que dimarts vinent la vida política, com la vida de la ciu­ta­da­nia, hau­ria de començar a aga­far ritme, però serà el que serà. És a dir, no serà. Fa l’efecte que gener i febrer (com a mínim) farem força el bori­not. Ara que el bis­betó ja torna a manar, no cal aga­far més risc del compte. Men­tre ERC no faci el ple del congrés i es con­vo­qui tota la militància pre­sen­ci­al­ment per deba­tre les ponències orga­nit­za­ti­ves i estratègiques, no hi haurà pau per a totes les nego­ci­a­ci­ons pen­dents. No hi haurà pau per a res fins que es faci el ple del congrés i la reno­vació de les exe­cu­ti­ves regi­o­nals i comar­cals, que han de seguir el man­dat naci­o­nal. Com que això no serà ben bé fins al febrer, podem començar a pre­pa­rar-nos per a un qui dia passa any empeny fins al març. Demà arri­ben els Reis, però ja podreu intuir avui mateix que bàsica­ment por­ten carbó si aneu a donar un volt per alguns dels cam­pa­ments que tenen ins­tal·lats a pobles i ciu­tats. No s’hi veuen locals amb capa­ci­tat perquè la militància bar­ce­lo­nina pugui tro­bar-s’hi i votar l’entrada (o no) en el govern Coll­boni. No s’hi veuen per­ga­mins on s’expli­quin amb clare­dat les pràcti­ques de falsa ban­dera. No s’hi veuen, escul­pits en pedra, els incom­pli­ments que han de fer els soci­a­lis­tes perquè no hi hagi pres­su­pos­tos a la Gene­ra­li­tat. Tot arri­barà, fins i tots els pres­su­pos­tos, però ha d’anar per una mica més llarg. Són els temps de la política.