Testimoni i poesia d’un cineasta d’origen iraquià

Una de les pel·lícules rea­lit­za­des en aquest pri­mer quart del segle XXI que més m’han com­mo­gut és Home­land: Iraq, any zero (2015): un docu­men­tal amb imat­ges roda­des allà abans i després de la invasió del 2003. El seu autor és Abbas Fah­del, qui, nas­cut a Hilla, a la regió de Babilònia, tenia divuit anys quan el 1980 se’n va anar de l’Iraq per estu­diar cinema a París, on, ins­tal·lant-s’hi, va arri­bar a sen­tir-s’hi com un exi­liat de la dic­ta­dura de Sad­dam. Però, per visi­tar la seva família, va anar tor­nant al seu lloc d’ori­gen, on va rodar Retour a Baby­lone (2002) a par­tir d’aquesta pre­gunta: “Què se n’ha fet dels meus amics d’infan­tesa?” Va cons­ta­tar que bona part d’ells havien mort: a la guerra de l’Iraq-Iran (1980-1988) o a la guerra del Golf, que va escla­tar el 1991. Fah­del va sen­tir-se un super­vi­vent i, com a tal, amb una culpa que va menar-lo a pen­sar què podia seguir fent: tes­ti­mo­niar a través d’imat­ges per con­ser­var-hi les tra­ces dels des­a­pa­re­guts i dels que podien des­a­parèixer a causa d’una nova guerra.

Entre el gener del 2002 i el juliol del 2003, fent-hi esta­des abans i després que l’Iraq fos envaït, Fah­del va fil­mar 120 hores amb una petita càmera sense inter­ve­nir en la rea­li­tat, només per cap­tu­rar-la tal com s’esde­ve­nia: imat­ges roda­des abans de la invasió en llocs habi­tats per la seva família; imat­ges roda­des als car­rers quan, després de la invasió, eren plens de runes i dolor. Van ser 120 hores que, durant deu anys, va guar­dar sense atre­vir-se a mirar-les: hi havia enre­gis­trat moments de vida de per­so­nes pròximes que havien mort, com ara, fent-se-li espe­ci­al­ment dolorós, el seu nebot Hai­dar, que, amb tretze anys, va ser víctima d’un foc cre­uat després de la invasió. Però hi va haver un moment en què va sen­tir que no podia defu­gir-les: con­te­nien alguna cosa que, rela­tiva a la vida i al sofri­ment dels habi­tants del seu país, havia de mos­trar. Ho devia a la gent del seu lloc d’ori­gen, però Fah­del també va con­si­de­rar que els habi­tants del món occi­den­tal no sabíem res dels ira­quians, mal­grat que el seu país havia ocu­pat l’actu­a­li­tat infor­ma­tiva a través de mit­jans de comu­ni­cació que, de fet, només van par­lar de Sad­dam i de Bush, van mos­trar ciu­tats en runes i cadàvers men­tre pro­pa­ga­ven uns supòsits pels quals una població resul­tava tan demo­nit­zada com oculta. Calia fer visi­bles els ros­tres dels ira­quians, fer sen­tir les seves veus, els seus desit­jos, el seu esforç per con­ti­nuar vivint, mal­grat tot, amb dig­ni­tat: fer-ho per ells matei­xos, però també per tots aquells que, arreu del món, podrien acce­dir al conei­xe­ment d’una família que, junt amb altres per­so­nes fil­ma­des, repre­sen­ten els ira­quians. Així podria com­plir amb “La funció del docu­men­tal”, tal com, fa un segle, va defi­nir-la Robert Fla­herty, el direc­tor de Nanuk, l’esqui­mal: “El món té la neces­si­tat de pro­moure la com­prensió mútua entre els pobles. El camí per acon­se­guir-ho és ofe­rir als humans la pos­si­bi­li­tat d’assa­ben­tar-se dels pro­ble­mes dels seus sem­blants.” La tasca huma­nista del cinema.

Sem­pre ens calen imat­ges fil­ma­des amb la pro­xi­mi­tat, la paciència, la humi­li­tat i, al cap­da­vall, l’huma­nisme que tras­pua Home­land, Iraq, any zero, que, a través del mun­tatge de les 120 hores fil­ma­des, Fah­del va con­fi­gu­rar en dues parts: Abans de la cai­guda i Després de la bata­lla. Són 334 minuts (160 i 184, res­pec­ti­va­ment) que ens acos­ten real­ment als ira­quians. El seu direc­tor va donar la volta al món pre­sen­tant, acom­pa­nyant, la pel·lícula i, per això, un dia del mes d’octu­bre del 2017 va arri­bar a Girona per fer-ho. Vaig com­par­tir-hi moments emo­ci­o­nants junt amb altres pro­fes­sors de la UdG, estu­di­ants del cen­tre i espec­ta­dors del cinema Truf­faut. Des d’ales­ho­res n’he sabut coses a través del seu compte a Face­book, com ara que, apa­re­llant-se amb una liba­nesa, fa uns anys que resi­deix en un lloc al sud del Líban, d’on va haver de mar­xar tem­po­ral­ment a causa dels atacs de l’exèrcit isra­elià. Cada dia lle­geixo les seves cròniques o, si és el cas, els seus poe­mes, com ara un que, traduït del francès ori­gi­nal, comença així: “Par­lar de la guerra és sag­nar amb les parau­les // perquè posar-la en parau­les és reviure-la: el xoc de les bom­bes, la por dels infants / els plors de les mares, la cons­ter­nació dels pares.” El seu títol és Per què la poe­sia? i aquesta és la res­posta: “Perquè és el llen­guatge de l’indi­ci­ble // la veu que s’eleva quan la resta s’enfonsa. [...] // Cele­bra el que, mal­grat tot, sobre­viu. / I recorda que, fins en l’obs­cu­ri­tat, resta una llum per atra­par.” Esti­mat Abbas, ho tinc pre­sent.