No digui “llebre”, digui “xuixo”

Una de les dèries de les edi­to­ri­als con­sis­teix a tro­bar aquell autor que escri­gui un manual d’auto­a­juda que il·lumini la huma­ni­tat deso­ri­en­tada i els per­meti ven­dre molts lli­bres entre els lec­tors que bus­quen, en els con­sells d’altri, la ins­pi­ració per a una vida que els apropi a un estadi de ple­ni­tud. De tot ple­gat se’n fa un gra massa, perquè no fan falta ni grans parau­les, ni lle­tres peti­tes, per tro­bar una res­posta als dub­tes exis­ten­ci­als i és un fet que el camí per fer que això de l’existència sigui al més pla­ent pos­si­ble es troba sovint en les coses més sim­ples, apa­rent­ment intrans­cen­dents. Per exem­ple, en el córrer i també en els xui­xos, que, tot i que es podria pen­sar que no tenen res a veure, hi ha una per­sona que demos­tra tot el con­trari.

En Miquel Pucu­rull, un jove de 86 anys, és l’inven­tor de la teo­ria del córrer i el xuixo, aque­lla que diu que un plaer ter­re­nal com és el de men­jar-se un dolç de pasta deli­cada, curo­sa­ment fre­git, gene­ro­sa­ment arre­bos­sat de sucre i acu­ra­da­ment far­cit de la millor crema, ho és més si arriba com a premi i recom­pensa a l’esforç de calçar-se unes vam­bes i sor­tir a córrer de manera regu­lar per fer fun­ci­o­nar el cos i sen­tir-se ple­na­ment viu.

En Miquel Pucu­rull no vol enga­nyar ningú, ni tam­poc dir men­ti­des. Per això explica: “Ara ja no corro, en tot cas troto o, com dic jo, cor­ri­nyo.” El verb català cor­ri­nyar vol dir córrer sense anar gaire de pressa i això és el que fa cada matí en Miquel, que, després de des­per­tar la ment jugant al Paraulògic, des­perta el seu cos dedi­cant-li una hora de movi­ment. Diu que no corre però el cert és que fa poc va fer la cursa dels 5 quilòmetres de Sant Antoni amb un temps de 43’36 i si els de la marató fos­sin més gene­ro­sos en els temps que donen per poder arri­bar a meta encara s’atre­vi­ria a córrer la d’enguany, que seria la 47 en la seva tra­jectòria, una per any des que es va posar a córrer a l’edat de qua­ranta.

És una evidència que una ment i un cos en forma redun­den en un estat anímic posi­tiu, ale­gre, i per això, fa pocs dies, aquest veterà cor­re­dor de fons va fer una piu­lada tan diver­tida com cele­brada on avi­sava: “Dic que corro per salut, però la veri­tat és que corro per men­jar-me un xuixo de crema de tant en tant, sense remor­di­ments.” I el cert és que no n’ha de tenir cap, de remor­di­ment, en Miquel, perquè quan s’acosta al lloc de la cita per poder con­ver­sar tot men­jant un xuixo, ho fa amb un cami­nar viu, movi­ments àgils i el cos dreçat, un home de dis­curs clar, fluid i una mirada neta, salu­da­ble.

En Miquel es regala la degus­tació d’un xuixo cada dis­sabte, com una moti­vació extra per seguir-se entre­nant durant la set­mana, com una manera de seguir tenint peti­tes il·lusi­ons, que són les que aca­ben donant sen­tit a la vida. El dolç que es va men­jar per endol­cir aquest arti­cle va caure en dimarts, un extra en aquesta dinàmica vital ins­pi­rada en la lògica de la recom­pensa per esforç.

No s’ha dit fins ara que el xuixo sobre el qual es bas­teix aquesta història porta el segell de la pas­tis­se­ria Lis, amb botiga als car­rers Riera Alta i Calàbria. En Miquel no conei­xia aquest esta­bli­ment i només tas­tar el dolç no se’n va poder estar: “Boníssim!” I és així, i aquí cal dei­xar-ho, perquè per fer justícia a aquesta mera­ve­lla pas­tis­sera cal­dria un altre arti­cle, i aquest ja s’ha aca­bat.