Relacions sense papers

Tenia pre­vist de dedi­car aques­tes línies a un tema que últi­ma­ment em fa anar de cor­coll: el nou model de reco­llida de resi­dus a Girona. Al barri ja fa unes set­ma­nes que con­vi­vim amb els ano­me­nats con­te­ni­dors intel·ligents. Sé que tots els can­vis cos­ten, i que han de ser a fi de bé, però encara no acon­se­gueixo con­ci­liar la meva vida amb aquesta mena d’intel·ligència resi­dual. Si hi afe­gim que no ha arri­bat la calor d’estiu, ni tan sols la pri­ma­vera, i ja ha apa­re­gut per casa una pane­rola segu­ra­ment atreta per l’orgànica acu­mu­lada, la cosa em genera tanta urticària que em sem­bla més con­ve­ni­ent can­viar de focus temàtic. Pen­sant en altres coses mer­do­ses m’he ado­nat que ara fa just cinc anys vaig haver d’anul·lar una gran festa de cele­bració de xifra rodona a causa de l’expansió de la covid. En aquest temps, bona part dels amics que hi vaig con­vi­dar con­ti­nuen for­mant part del meu nucli dur, el meu port, el meu far. Però també n’hi ha que lla­vors tenien una con­sistència que s’ha anat esfu­mant. I alhora n’han apa­re­gut de nous. M’he fixat en això dels amics perquè aquests dies he escol­tat la filòsofa Marina Garcés par­lant del seu nou lli­bre, La passió dels estranys, que és, com s’apunta en el subtítol, una filo­so­fia de l’amis­tat. Quin paper tenen els amics i les ami­gues en les nos­tres vides? Per què hi són? En el capítol que dona nom al lli­bre, l’autora es tras­llada al 1982 i recorda la tor­bació que li va pro­vo­car la pel·lícula ET, “aquell sen­ti­ment tan fort d’amis­tat i el des­co­bri­ment de la seva impos­si­bi­li­tat”. Es refe­reix a l’amor incon­di­ci­o­nal, perquè con­si­dera que “només es pot esti­mar incon­di­ci­o­nal­ment qui no serà, mai, res teu”. Per això és molt apro­pi­ada la figura de l’extra­ter­res­tre, perquè l’amic, o amiga, sem­pre acaba tor­nant a casa seva. En el mateix fil, con­vida a per­dre la por i atre­vir-nos a par­lar amb estranys, a sor­tir de la como­di­tat dels vin­cles més pro­pers i fami­li­ars i obrir fron­te­res, allar­gar la mà a allò dife­rent, i així acti­var grans històries. “L’amis­tat és una relació estra­nya –diu Garcés–. Tan estra­nya que no ha gene­rat una ins­ti­tució ni una lega­li­tat pròpies. És l’única relació social esta­ble per a la qual no hem inven­tat papers.” Papers! Per fi som dijous i puc des­fer-me del piló de paper i cartró que tinc acu­mu­lat des de fa una set­mana.