Quadern d’economia
La dolça decadència europea
La decadència d’Europa no és pas una quimera antieuropea, malauradament és una realitat constatable. Si el 2008 el nostre PIB era semblant al dels Estats Units, per què al cap de 16 anys el PIB dels EUA és 2,83 vegades més gran que el de la UE? Mentre els EUA han creat 9 de les 10 empreses més grans del món, la Unió Europea no n’ha creat cap. I tampoc podem dir que no hi hagi talent europeu, perquè molt talent format aquí emigra als EUA o als països asiàtics. Així doncs, no ho podem atribuir a una fatalitat, perquè sabem crear talent però no sabem crear les condicions que el deixen desenvolupar com ho fan als països receptors del talent europeu. Veient que aquest coll d’ampolla al desenvolupament és a tota la UE, hauríem de descartar que fos un problema nacional i potser el principal culpable el trobaríem en el conjunt de la UE i sobretot a Brussel·les.
A Europa hi ha una cultura anti-empresarial que la veiem cada dia, i sobretot una cultura contra els creadors que guanyen diners. Per muntar una empresa han de salvar un munt d’inconvenients i vèncer els recels de multitud d’administracions i de la població en general. La manca de pedagogia que la riquesa la creen les empreses i no l’administració ni els governs ens ha portat que la gran part de la societat europea vegi els empresaris, els emprenedors i les mateixes empreses com quelcom molt negatiu del qual ens hem de protegir. I aquesta visió provoca una gran inflació legislativa i de controls que ofeguen l’economia i sovint desaconsellen i desanimen els nous emprenedors.
La Unió Europea s’ha convertit en una torre d’ivori on uns funcionaris molt ben pagats i allunyats de la realitat legislen amb un intervencionisme minuciós que ho fa insuportable als futurs empresaris perquè molt sovint la burocràcia els ofega i fins i tot els priva de creixements i de desenvolupar-se. Europa no sap crear espais de creació per tenir gegants de talla mundial que puguin competir globalment en igualtat de condicions, i aquest dèficit l’estem pagant molt car.
La força dels grups de pressió i dels sindicats sovint són elements clau per aturar projectes o desvirtuar-los fins a assolir nivells de pràcticament irrellevància.
El fet que ben aviat la Comissió Europea faci un pla per estimular 47 projectes per a l’extracció del que s’anomena terres rares, uns materials imprescindibles per a la fabricació de tots els nous ginys d’alta tecnologia, que ja són imprescindibles per fabricar bateries, telèfons mòbils, ordinadors, radars..., i que s’han convertit en estratègics, demostra que tot i que sigui amb retard la UE vol recuperar oportunitats perdudes fins ara. El problema d’aquesta intenció de Brussel·les el veurem ben aviat, perquè no tardaran gaire les manifestacions d’ecologistes, per bé que tots, a casa seva o a la butxaca, tenen ordinadors, televisors i telèfons mòbils, però alhora es neguen a l’extracció de materials crítics per fabricar-los. És la perpètua contradicció dels contraris a tot que tant de mal ens estan fent i que ens frenen el desenvolupament, cosa que veiem amb una contundència aclaparadora amb les dades de la pèrdua de riquesa i d’oportunitats d’Europa respecte a les altres zones econòmiques mundials.
L’oportunitat que pot suposar per al desenvolupaments tecnològic la inversió en la compra d’armament europeu per uns 800.000 milions d’euros per intentar reduir el dèficit provocat per la manca de despesa militar de molts anys sense potenciar al màxim la investigació i disposar d’aquests materials crítics, podria ser una despesa que afavorís la indústria militar dels Estats Units més que la d’Europa.
La dita ja ho diu: no tots els pobres els ha fet Déu, i la pèrdua de riquesa europea només és culpa de nosaltres mateixos, que estem sumits en una dolça decadència.
