Deu anys després

L’ abril del 2015, avui fa deu anys, era el pri­mer dels divuit mesos que el full de ruta mar­cava per arri­bar a la República Cata­lana. L’havien sig­nat el 30 de març Artur Mas per Con­vergència Democràtica i Oriol Jun­que­ras per ERC. L’ava­la­ven les tres grans enti­tats de l’inde­pen­den­tisme civil i social. L’ANC, l’Assem­blea de la pre­si­denta Carme For­ca­dell; l’Òmnium Cul­tu­ral, que pre­si­dia la Muriel Casals, i l’Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència, amb Josep Maria Vila d’Aba­dal al cap­da­vant. Vist i vis­cut l’ambi­ent d’aquell moment, costa de creure que deu anys després no hi hagi res per cele­brar, però ens hem de posar al cap que el que hi ha és molt per fer, pel molt que hem fet mala­ment i pel molt que ens han repri­mit, no sé ni en quin ordre ni en quina quan­ti­tat. La podríem haver fet grossa i la hi vàrem fer, però no la hi vàrem fer prou. Prou plats pel cap, d’una vegada. Torna a tocar Miquel Martí i Pol. Ara mateix: “[...] De res no ens val l’enyor o la com­planta, / ni el toc de dis­pli­cent malen­co­nia / que ens posem per jer­sei o per cor­bata / quan sor­tim al car­rer. Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / con­creta que ens per­toca, i un minúscul / ter­ri­tori per viure-la. Posem-nos / dem­peus altra vegada i que se senti / la veu de tots solem­ne­ment i clara. / Cri­dem qui som i que tot­hom ho escolti. / I en aca­bat, que cadascú es ves­teixi / com bona­ment li pla­gui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és pos­si­ble.