Articles

Amb aquella alegria

Enemics de l'ànima

Pot passar que et trobi pel carrer i faci veure que no et veig, tot i que em mori de ganes de saber com et va la vida. Em costa fer amics, sí. Però tampoc col·lecciono enemics a l'estil d'en Kiko Amat.

Sóc antipàtica. O poc simpàtica. Juraria que és per timidesa i fòbia social, però això ho deuen al·legar en defensa pròpia tots els antipàtics sota la capa del cel. El cas és que ningú em descriuria com l'ànima de la festa. Saludo els coneguts quan hi topo de cara, però si n'hi ha prou amb un hola m'estalvio els dos petons. I quan m'envolten tres o més persones, m'inhibeixo. Adéu-ja-m'heu-sentit-prou. No em surten les paraules, i no hi ha manera d'arrossegar-me fora de la closca, perquè a més d'antipàtica, sóc abstèmia. Un desastre, ho sé.

Si descriuen el teu fill de mesos com a simpàtic, senyal que el nen no és gaire agraciat físicament: els nadons guapos són definits com a guapos. Per raons òbvies, a mi ningú em descriurà com a simpàtica. I per raons genètiques, tampoc destaco pels ulls blaus ni els llavis de petó. Sóc de la pila del greix en molts sentits: ni alta ni baixa ni rossa ni pèl-roja ni un sac de rialles ni un pou de simpatia. I així em va. L'altre dia, un excompany de feina que pretenia elogiar-me em va dir que trobaria a faltar el meu... rigor. Francament, hauria preferit una referència al somriure.

L'escriptor Kiko Amat deu ser més simpàtic del que es pinta. Segur. Si fos tal com es retrata no l'aguantaria ni la seva dona, la Taronja, i em consta que continuen junts (amb un parell de fills ataronjats). Amat debuta en català amb el llibre L'home intranquil, publicat per Columna, un recull de cròniques estiuenques i autoparòdiques en què l'autor es fa aparèixer com un neuròtic carregat de manies, odis i fòbies. Més que intranquil, està indignat amb el món, cabrejat per sistema. Es mostra intolerant amb tot i amb tothom. Se'l veu tan amargat que resulta entranyable. Una de dues: o el mataries o te l'enduries de copes. Jo no, ep, que sóc abstèmia.

En Kiko Amat escriu que per comptar com a membre de facto de la raça humana has de tenir quatre o cinc enemics. Ell en té tants que alguns no saben que ho són. “Van ingressar en el club inadvertidament: per un desaire, un menyspreu, una paraula de més, un gest condescendent, una correcció on no tocava. I després de l'afront, van continuar amb la seva vida plàcidament, sense saber que havien desfermat el flagell del Senyor, i que qui entra al Meu Llibre de Greuges no en surt mai”.

Calculo que haver-li dedicat mig article és més que suficient perquè en Kiko m'odiï des d'ara i per sempre. Què hi farem. En endavant, quan me'l trobi pel barri empenyent un cotxet de criatura (ho he dit, que en el fons és un pare entranyable?), l'antipàtica que porto dintre ja tindrà una excusa per fer veure que no el veu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.