Articles

no té sentit esgrimir el federalisme

si no hi ha res a federar

Que l'estupidesa no ens faci traïdors

Aquesta doctrina
[el federalisme], liquidada el 1931 amb
la instauració de la Generalitat i rematada per la Constitució de 1978, no és que no sigui creïble per raons conjunturals; és que no té fonament jurídic, històric o territorial

En el curs dels seus viat­ges a Por­tu­gal, Josep Pla solia recor­dar la Unió Ibèrica, que havia estat un ideal del cata­la­nisme en la seva ves­sant fede­ral. Don Joan Mara­gall, gran poeta i gran ide­a­lit­za­dor, n'era un fer­vent par­ti­dari. Però tenia al davant una rea­li­tat inex­pug­na­ble: Por­tu­gal no volia entrar en el joc. Durant el viatge que hi féu l'estiu de 1953, Pla tornà a refle­xi­o­nar sobre la Unió Ibèrica: “No gosa­ria pas trac­tar aquest cor­rent d'insen­sa­tesa, entre altres raons perquè en aquests països el nom­bre d'insen­sats és sem­pre i per­ma­nent­ment con­si­de­ra­ble. No fou un movi­ment d'insen­sa­tesa perquè es limità a una fra­se­o­lo­gia i la fra­se­o­lo­gia no és res”.

Tan­ma­teix, el 1953 això no era exacte. La Fede­ració de Repúbli­ques Ibèriques fou decre­tada per Macià el 14 d'abril de 1931 i ràpida­ment dero­gada per manca d'inver­sors a l'altra banda de l'Ebre. En aquest moment estel·lar de la Cata­lu­nya moderna, el cor­rent ibe­rista ja no era sim­ple fra­se­o­lo­gia sinó una errada des­co­mu­nal que, pas­sant pels Fets d'Octu­bre, con­tribuí a la catàstrofe quan el pre­si­dent Com­panys embarcà la Gene­ra­li­tat en una aven­tura sense suc ni bruc. Ara, Pla l'encer­tava quan deia que el patri­o­tisme espa­nyol “és un patri­o­tisme molt domi­nat per les guer­res civils”.

Aquesta obser­vació l'ha feta també l'exmi­nis­tre Cor­bacho, cosa que ha pro­vo­cat l'escàndol d'un gra­pat d'espe­rits angèlics que se sen­ten moral­ment obli­gats a creure en l'enra­o­na­ment dels espa­nyols. És cert que a Espa­nya no li convé fer osten­tació de violència, però ¿quan és que Espa­nya ha obrat de forma enra­o­nada en les qüesti­ons ter­ri­to­ri­als? Tocant aquesta qüestió, mai no l'ha atu­rada ni el sen­tit del ridícul. Si allò de la honra sin bar­cos ja queda lluny de la memòria, fins i tot els més joves recor­da­ran la presa de Pere­jil. Ara, un cop li hem donat la raó, cal afe­gir que el Sr. Cor­bacho ha estat incapaç de pas­sar la seva baqueta per l'il·lusi­o­nisme que prac­tica el seu par­tit, el PSC, amb la coar­tada del fede­ra­lisme. Aquesta doc­trina, liqui­dada el 1931 amb la ins­tau­ració de la Gene­ra­li­tat i rema­tada per la Cons­ti­tució de 1978, no és que no sigui creïble per raons con­jun­tu­rals; és que no té fona­ment jurídic, històric o ter­ri­to­rial. A Espa­nya, el fede­ra­lisme, que arrenca de la teo­ria de les naci­o­na­li­tats de Pi i Mar­gall, pres­su­posa un com­plex de naci­ons encai­xa­bles a través d'una mena de con­tracte social bate­jat amb l'enfar­fe­gosa deno­mi­nació de pacto sina­lagmático. Aquest pacte supo­sava la plena sobi­ra­nia de les parts con­tra­ents (Rubert de Ventós ho ha expres­sat amb la imatge de que per tal que dos s'abra­cin, cal que pri­mer se sepa­rin). Supo­sava, a més a més, el canemàs ibèric, sense el qual no tenia sen­tit la teo­ria sina­lagmàtica. Però si Por­tu­gal no juga, i és evi­dent que no juga, ¿sobre quin equi­li­bri de poder s'aguan­ta­ria la fede­ració que pro­posa el PSC? Aquí ve a tomb la rèplica de l'inter­lo­cu­tor por­tuguès de Mara­gall: “¡Ah, la fede­ració! Molt bé. Comen­cin vostès per divi­dir-se, per fer-se petits, i ales­ho­res nosal­tres també entra­rem en el joc....” Dit d'una altra manera: quina enti­tat tin­dria Cata­lu­nya dins una Espa­nya fede­ral? ¿En què can­vi­a­ria la seva actual dis­so­lució en el cafè autonòmic? Que comenci Espa­nya per fer-se petita, que toleri una Cata­lu­nya grossa, uns Països Cata­lans fede­ra­lit­zats, i ales­ho­res Cata­lu­nya podria entrar en el joc. Però men­tres­tant no hi ha res a fede­rar, si per fede­rar s'entén el repar­ti­ment equi­li­brat del poder en aquesta península.

A vega­des costa gar­be­llar si els polítics són tan toi­xos com sem­bla o tenen un con­cepte mise­ra­ble de la intel·ligència dels altres. Pot­ser la cosa s'explica per una com­pli­ci­tat tàcita entre enga­li­pa­dors i enga­li­pats, una mena de pacte sina­lagmàtic de l'estu­pi­desa que satisfà una mica tot­hom. Els uns perquè el truc, bé o mala­ment, els fun­ci­ona, i els altres perquè, ado­nant-se de la vacuïtat, se sen­ten supe­ri­ors a les cari­ca­tu­res retòriques dels polítics.

Con­cre­tem amb una breu actu­a­lit­zació: Esquerra ha aca­bat accep­tant que la divisió per­ju­dica l'inde­pen­den­tisme, però no troba cap altre remei que dema­nar la con­cen­tració del vot a favor seu. Quanta ori­gi­na­li­tat! Si el Sr. Puig­cercós tingués cin­tura política, pac­ta­ria la rein­te­gració de Rea­gru­pa­ment i llis­tes con­jun­tes al preu que fos. Pot­ser encara podria convèncer el per­so­nal dece­but que ha enter­rat el tri­par­tit i cop­sat la urgència de reno­var una cúpula que amenaça d'arros­se­gar les sigles en la seva cai­guda. Artur Mas sap que la part naci­o­nal­ment deter­mi­nant del país ja ha pas­sat el Rubicó. Però el cèsar dubta. Cert, encara s'han de tra­ves­sar molts ponts, i alguns caldrà cons­truir-los. Tan­ma­teix, ¿calia pro­po­sar el miratge del con­cert econòmic –un autèntic red her­ring– com a gran fita en la tra­ves­sia del desert? Soli­da­ri­tat ha fet públic un son­deig segons el qual obtin­dria de 6 a 8 escons el 28-N, just per sobre de Ciu­ta­dans, men­tre que Esquerra en per­dria la mei­tat i Rea­gru­pa­ment no entra­ria al Par­la­ment. Deuen haver posat el xam­pany a refre­dar. I el Par­tit Popu­lar? Ah, el Par­tit Popu­lar! De tan lles­tos com són es per­den de vista. La defen­sora del poble, que estima entra­nya­ble­ment Cata­lu­nya, vol impe­dir que els immi­grats s'hi inte­grin. Alícia Sánchez-Camacho nega que el PP sigui l'ene­mic de Cata­lu­nya. És que ells tenen, diu, la seva manera de defen­sar-la. Com a insult a la intel·ligència és difícil­ment supera­ble. Per enten­dre d'on vénen, és utilíssim el lli­bre d'Ernesto Giménez Caba­llero, Amor a Cataluña. S'hi explica de manera cas­tissa el fona­ment psi­cològic de tant de cari­nyo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.