Articles

L'estètica dels antisistema

està molt marcada i és molt homogènia

La passarel·la antisistema

“Dels grupuscles maoistes –antisistema– de fa quaranta anys n'han sortit presidents de la Generalitat. ¿Qui sortirà ara de les cases okupes?”

Alguns tes­ti­mo­nis han expli­cat que certs joves pro­ta­go­nis­tes dels alda­rulls anti­sis­tema del dia 29 de setem­bre por­ta­ven samar­re­tes amb el lema Be stu­pid –és a dir, ‘sigues estúpid'– imprès a sobre el pit. La divisa, contrària­ment al que pugui sem­blar, no forma part de cap movi­ment polític alter­na­tiu, no és un lema revo­lu­ci­o­nari pro­vi­nent de sec­tors de pen­sa­ment ico­no­clasta, sinó que és part d'una línia de roba d'una mul­ti­na­ci­o­nal, d'una empresa amb tanta reper­cussió publi­citària com les que van ser saque­ja­des pel fet de ser emble­mes de la glo­ba­lit­zació. Un dels seus eslògans diu: “Els intel·ligents tenen cer­vell; els estúpids tenen collons”.

Contrària­ment al que es pen­sen els que hi par­ti­ci­pen, l'última estètica anti­sis­tema, el seu dis­curs i el seu estil for­men ja part del mateix sis­tema o estan en vies de ser-ho. El capi­ta­lisme és tan astut que engo­lirà en les seves dinàmiques fins i tot les ener­gies que vol­drien supri­mir-lo. Ser anti­sis­tema –alter­na­tiu, con­tra­cul­tu­ral, tren­ca­dor– és, des de fa dècades, una forma com una altra d'estar dins el sis­tema, però amb la tran­quil·lit­za­dora il·lusió que se n'està a fora. Així, es par­ti­cipa de tots els bene­fi­cis del capi­ta­lisme libe­ral però alhora es pot fer tot el pos­si­ble per deses­ta­bi­lit­zar-lo, i sem­pre amb una sen­sació de gran supe­ri­o­ri­tat moral, la dels llui­ta­dors per la justícia, la dels dis­con­for­mes amb l'estat de les coses, etc.

Quan hom revisa les foto­gra­fies dels alda­rulls pot ado­nar-se que entre tots els joves anti­sis­tema hi ha una estètica comuna, una línia en el ves­tir molt homogènia, com si tots aquests pre­te­sa­ment lli­ber­ta­ris anes­sin d'uni­forme. El tipus de calçat, de pan­ta­lons, les samar­re­tes, els moca­dors –la kufia– , fins i tot el pen­ti­nat (les tre­nes del ras­ta­fa­risme), tot res­pon a una expressió estu­di­ada, mar­cada per unes línies tan­ma­teix molt clares: roba des­cu­rada, molt infor­mal, un pèl bruta o amb taques, ampla, amb panys i cade­nes pen­jant de les cin­tu­res, les insígnies anti­fei­xis­tes i anar­quis­tes cosi­des aquí o allà, i, per des­comp­tat, els tatu­at­ges, dibui­xos amb remi­niscències tri­bals als braços i als colls, i les arra­ca­des, cada cop més gros­ses, per­fo­rant ore­lles, llengües, lla­vis, pot­ser pre­sents en els racons del cos més insos­pi­tats.

És una forma de ves­tir molt mar­cada, que tots hem après a dis­tin­gir, com sabem reconèixer un empre­sari o un polític pel ves­tit, la camisa i les saba­tes. ¿Es posen d'acord, però? ¿Hi ha revis­tes de moda per als anti­sis­tema? Òbvi­a­ment no, però aquí està el seu secret: a posar-se tot allò que —encara!— no surt a les revis­tes ni a la tele­visió, a lluir com a estètic el que les línies ‘ofi­ci­als' del gust encara no han après a reconèixer. Des de fa molts anys les diver­ses estètiques anti­sis­tema –des de la bohèmia fins als hip­pies– són engo­li­des pel sis­tema i es con­ver­tei­xen en línies de moda d'avant­guarda, en el més cool, ¿per què no hau­ria de pas­sar ara el mateix? Els anti­sis­tema nord-ame­ri­cans ja tenen la seva línia de roba, patro­ci­nada per una publi­cació, la revista Adbus­ters. A la pàgina web hom pot adqui­rir les saba­ti­lles Blacks­pot, idònies, diuen, per anar a les bar­ri­ca­des.

Així, és ben nor­mal que els anti­sis­tema ata­quin les boti­gues de texans: els texans van ser la roba dels anti­sis­tema de fa 30 anys, tot i que ara, com no podria ser d'altra manera, són la nor­ma­li­tat, la roba de tot­hom. ¿Quan tri­garà aquesta estètica d'ara a sal­tar a les línies de gust, a popu­la­rit­zar-se, a fer-se part del sis­tema? ¿Tri­ga­rem molt a veure una model anun­ci­ant la pri­ma­vera d'uns grans magat­zems alhora que llu­eix l'estètica okupa? Podem pre­veure que no. ¿I com es ves­ti­ran lla­vors els anti­sis­tema, cap a qui­nes línies tren­ca­do­res evo­lu­ci­o­na­ran?

Fent un cop d'ull als vídeos musi­cals de MTV hom ja veu massa sem­blan­ces entre els can­tants mili­o­na­ris que con­for­men el negoci de la música popu­lar glo­bal i aquells joves reben­tai­res. Així, la can­tant Lady Gaga –no sabent com tren­car el sis­tema de la moda, no volent dei­xar-se domi­nar per ell– ja es ves­teix amb carn crua d'ani­mals, es fa ves­tits i botes amb bis­tecs de car­nis­se­ria.

L'atac a les mul­ti­na­ci­o­nals de roba que han comer­ci­a­lit­zat l'estètica lli­bertària s'ha d'enten­dre en aquest con­text. ¿Com no ata­car allò que en el fons con­forma el propi destí? Tan­ma­teix: ¿com no ado­nar-se que les coses a la força han d'anar d'aquesta manera? Dels gru­pus­cles maois­tes –anti­sis­tema– de fa 40 anys n'han sor­tit pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat. ¿Qui sor­tirà ara de les cases oku­pes? ¿Qui serà el pri­mer a fer el pas de la bar­ri­cada al cotxe ofi­cial?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.