Opinió

La crònica

Martí Alsina, Comadira, Vivó

Érem a l'antic palau episcopal, ara remarcable Museu d'Art. Després dels discursos vam passar per les sales que apleguen els treballs previs, els esbossos, les proves que Martí Alsina va fer per preparar els seixanta metres quadrats llargs de tela que s'han penjat a la nova seu de la Generalitat. També hi havia alguna peça de menys envergadura, més vendible, que l'autor pintà per estabilitzar l'esforç descomunal realitzat. Una d'aquestes peces, el nom de la qual no vaig retenir, em fascinà. Feia evident la desolació, la ruïna, l'esgotament físic i moral dels resistents gironins. És cert que havien rebutjat l'atac ferotge, però se'ls veia vençuts, exhausts, esclafats. Només vaig poder comentar amb els amics Aragó i Comas, que tenia al costat: si aquest és el gran dia de Girona, es comencen a entendre moltes coses d'aquest país. Al costat d'aquesta peça, que hauré de tornar a mirar amb més calma, el gran quadre restaurat i exposat a la capella del vell hospital em va semblar una mica fals, retòric, com un cromo dels que temps ha oferia la xocolata Torras, amb un Álvarez de Castro momificat, com un espantapardals, enmig de les figures.

Però fem un salt. Pocs dies després assistia a la presentació de l'homenatge que la ciutat ret a l'amic Comadira, a la Fundació Fita i també al Museu d'Art. Cinquanta anys de pintura resumits en un nombre similar de peces escollides pel mateix autor. Tota una trajectòria resumida i a l'abast de tothom. Els tantejos inicials, il·lusionats i prometedors; el pas escadusser per l'abstracte; les etapes engrescadores de sensualitat desbordada entre jardins domèstics, coixins acollidors i figures idealitzades; el continuat flirteig amb el surrealisme oníric, amb l'enyorament del modernisme; l'enduriment geomètric i arquitectònic que es va imposant, entre parets robustes, escales inútils, autèntics laberints de tossuda solidesa. I molt més, és clar. Comadira és un home renaixentista: excel·leix en pintura, però ha escampat els seus interessos intel·lectuals amb reconegut encert a la poesia (sobretot a la poesia), al teatre, a la cançó, a l'arquitectura, a la narrativa, al periodisme.

I encara ens quedava el record d'un altre amic polifacètic, el gran Vivó, que compartí amb nosaltres la dura realitat de la misèria cultural de la postguerra franquista, que va saltar en diverses etapes de la seva vida, autèntic tastaolletes, del dibuix a la literatura, del cinema al gravat, de l'esoterisme al teatre, de la fotografia a la construcció de titelles o de gegants, de la pintura a la fabulació. El museu de la ciutat ha sabut aplegar centenars de mostres de la seva participació en l'agitació cultural, tan necessària, que Vivó dedicà a la seva Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.