Opinió

la crònica

L'ull que mira el diari

Niebla troba l'obra d'art que hi ha amagada a les pàgines d'un rotatiu

Si el nou edifici de la Generalitat es va posar de gala per mostrar la peça de més envergadura que Martí Alsina va pintar mai, El gran dia de Girona, aprofitant les fires també l'antic Banc d'Espanya, reconvertit en seu de la subdelegació del govern de Madrid a Girona es va sumar a la festa cedint l'ampli espai de la seva entrada per convertir-se en sala d'exposicions. Lògicament amb més modèstia, tot sigui dit. Una dotzena llarga d'obres de l'amic Niebla hi són ofertes a la curiositat del públic fins a la darreria d'aquest mes. Obres triades per la seva temàtica: treballs sobre la premsa, sobre la mirada del pintor damunt la premsa espanyola o estrangera.

L'edifici dels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio, va guanyar el premi FAD el 1989 i els seus creadors preveien que en un futur no gaire llunyà, “quan probablement ja no serveixi com a edifici bancari, pugui ser utilitzat per a d'altres finalitats, culturals, per exemple”, segons van declarar al periodista Jaume Fabre. A mi, ves per on, sempre m'havia semblat que la seva original silueta, que recorda un rodet de pel·lícula, era el reclam exacte per al ben pròxim Museu del Cinema. Fins i tot havia imaginat una connexió subterrània (els separa el buit de l'aparcament de la plaça de la Constitució). Crec que hauria estat una idea a considerar si el preu hagués permès pensar-hi.

Francesc Francisco, quan es va fer càrrec de l'equipament ja devia tenir el cor dividit. Recordo que, abans de la inauguració ja va cedir l'espai al Col·legi de Periodistes per lliurar-hi els premis de les Mosques de la Informació. Ara hi ha dut, i n'ha escrit la presentació, aquesta exposició que us comento.

Val la pena adonar-se de com Niebla és capaç de trobar l'obra d'art que hi ha amagada al cor de les pàgines d'un rotatiu, conjugant tipografia i compaginació, color i forma; però també posant en primer pla el gest o la paraula que es converteixen en denúncia, en crit o en desesperació. Cap elecció no és gratuïta: la guerra de l'Iraq, l'atac a les Torres Bessones, els canvis socials al Brasil... Ha convertit en autèntics cartells el que no són més que retalls de diari. El seu mèrit és dur-nos de l'anècdota evident a la categoria. Pintura de denúncia, és clar, compromesa. I didàctica. Davant l'allau d'informació que ens aclapara cada dia, que ens desorienta i que ens dispersa, que ens allunya del raonament seré i s'acaba convertint en espectacle, cal buscar, com fa Niebla, l'arrel profunda dels fets. Sabem ara que aquesta mirada nova ens pot portar a l'emoció de l'Art. Però no és fàcil. Encara que l'obra de Niebla ens faci pensar el contrari.

L'endemà, al vell govern civil, un centenar de persones feien cua al carrer per renovar papers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.