Entre la crisi i l'abstenció
Amesura que es publiquen enquestes comencen a apuntar-se tendències: la victòria de CiU sembla indiscutible i l'única incògnita és saber en quin punt de la forquilla se situarà el total d'escons que obtindrà la federació, d'això depèn que pugui governar en solitari o que hagi d'establir pactes de legislatura amb altres partits; si no aconsegueix mobilitzar el seu electorat, el PSC pot patir els pitjors resultats de la seva història; ERC pot conèixer un daltabaix fruit de les escissions i del desencís amb que van acollir molts votants republicans la reedició del tripartit; PP i ICV no presenten variacions tret de perdre algun escó els primers i d'obtenir-ne algun més els segons, però el PP podria tenir un vot ocult que no recullen les enquestes; Ciudadanos pot repetir representació i la SCI de Joan Laporta podria arribar als dos escons.
Però, les enquestes apunten també una abstenció que pot ser la més alta des del 1980. I això que la majoria de partits diuen que aquestes són unes eleccions transcendentals per al futur de Catalunya. I ho són atesa la delicada situació econòmica i d'atur en què ens trobem, la manca de perspectives de futur i les enrarides relacions amb l'Estat espanyol després de la sentència del TC. Anem a pams.
La crisi econòmica fa temps que està destrossant el teixit industrial i de serveis català i ha portat l'atur a uns límits insuportables alhora que disminuïen els ingressos de la Generalitat (i de l'Estat) i calia desenvolupar polítiques socials més intenses per fer front a l'atur. A més, els que gaudeixen d'una ocupació, encara que amb salaris a la baixa, davant la incertesa del futur immediat, prefereixen estalviar abans que consumir, amb la qual cosa el cercle viciós de la manca de recuperació econòmica s'autoalimenta. Aquest estalvi explica l'èxit dels bons emesos per la Generalitat amb una demanda que ha superat totes les perspectives inicials.
D'altra banda, els governs europeus, pressionats per això que en diuen “els mercats”, han centrat els seus esforços en la reducció del dèficit i no pas a millorar la situació dels que s'han quedat sense feina. De retruc, això ha portat formacions polítiques sense escrúpols a plantejar polítiques de criminalització de la immigració, oblidant, volgudament, que, malgrat la crisi, encara hi ha sis-cents mil immigrants ocupats en feines que en cas de no fer-se empitjorarien encara més la situació.
Però, resulta gairebé en va cercar en les consignes electorals dels partits (una altra qüestió són els programes que amb prou feines arriben a la gent) propostes creïbles per millorar la situació econòmica a curt termini i per explicitar quin és el model de país que proposen. Tanmateix, això no és només un problema dels partits sinó que arrenca d'allò més profund d'una societat que ha deixat enrere els valors d'esforç, treball ben fet, compromís solidari i amb el país, autoestima, defensa de la cultura i de la innovació... que l'havien caracteritzat en circumstàncies polítiques molt més difícils.
Finalment, les relacions amb Espanya han sofert un daltabaix arran de les vicissituds patides per l'Estatut del 2006 fins a l'extrem que la desafecció i l'independentisme han guanyat terreny (no tant en termes identitaris sinó en la convicció que l'actual Estat espanyol no respon a les necessitats dels ciutadans de Catalunya amb independència de quin sigui el seu lloc d'origen) i que, com va demostrar la manifestació del 10 de juliol, la ciutadania sembla haver passat pàgina d'un Estatut que té la convicció que no solucionarà els seus problemes de fons mentre no canvia l'actitud d'Espanya envers Catalunya. Paradoxalment, l'abstenció i la fragmentació del vot poden fer que les forces federalistes i independentistes obtinguin pitjors resultats que en eleccions anteriors.
I, tot plegat explica la passivitat prevista en una campanya electoral en què l'abstenció pot superar de llarg el 50%. Llavors, siguin quins siguin els resultats (amb l'única variant que, a més abstenció, més possibilitats d'obtenir representació els partits minoritaris i sovint populistes que es presenten per primera vegada, com ja va succeir amb Ciudadanos al 2006) i amb independència de les majories que es puguin formar, en sortirà un Parlament feble. A la feblesa econòmica s'afegirà doncs la feblesa política, la qual cosa és una molt mala notícia per a la salut de les nostres institucions.
