Opinió

LA TRIBUNA

Les monges de negre

Va ser l'escenificació d'una manca de sensibilitat extraordinària

No hi ha dubte que les esglésies cris­ti­a­nes pos­se­ei­xen una rica litúrgia, expres­sada en els moments àlgids del cicle anual i en l'excep­ci­o­na­li­tat dels grans esde­ve­ni­ments. La dedi­cació d'una església, més si es tracta d'una cate­go­ria supe­rior, és un cas extra­or­di­nari i activa aquesta litúrgia excep­ci­o­nal, un con­junt esce­nogràfic basat en l'acti­vació del sim­bo­lisme, fins la irra­ci­o­na­li­tat només entesa des de la mateixa radi­ca­li­tat de la fe. Amb tot, la per­fecció litúrgica, por­tada a la màxima expressió, en un joc on la paraula i el cant es com­ple­men­ten per ges­tos, llums, colors i olors, de tal manera que pot arri­bar a interes­sar, fins atra­par, gent fins i tot llu­nyana a les claus del con­tin­gut simbòlic, i poden pro­duir una certa adhesió viven­cial, tot i man­te­nint la llu­nya­nia amb el mis­satge cen­tral. És, en dar­rer terme, l'apor­tació de la litúrgia al diàleg cívic, net del fet religiós però obert a tot allò que con­tri­bu­eix a la relació entre les per­so­nes.

La dedi­cació de la basílica de la Sagrada Família ha estat un dels fets excep­ci­o­nals que han permès viure aquesta màxima expressió litúrgica, en una esce­no­gra­fia per­fecta. La plas­ti­ci­tat de les imat­ges, el joc de llums i colors, la poe­sia ema­nada de les pedres, les parau­les jus­tes, els més que assa­jats movi­ments dels par­ti­ci­pants, fins la gran­di­o­si­tat dels extres, tot con­vertí l'acte domi­ni­cal en un esde­ve­ni­ment excep­ci­o­nal, una cele­bració que només podia ser cri­ti­cada des del cris­ti­a­nisme més radi­cal, aquell que defensa l'adhesió sense con­ces­si­ons a la figura del revo­lu­ci­o­nari Jesús de Nat­za­ret, qui pre­dicà un mis­satge ben dife­rent a la sump­tu­o­si­tat que es res­pirà a la Sagrada Família.

Però la per­fecció d'una litúrgia assa­jada sense dei­xar res a la impro­vi­sació tingué una escena que féu tron­to­llar tota l'esce­no­gra­fia, quan set mon­ges, ves­ti­des de rigorós negre pre­con­ci­liar, es diri­gi­ren a l'altar, després de la con­sa­gració de l'ara, per fer neteja del crisma –bar­reja d'olis i per­fums con­sa­grats– que el Papa havia escam­pat com a fórmula litúrgica. Qua­tre mon­ges de negre ana­ren eixu­gant la pedra sagrada sota la mirada d'un munt de mitres con­sa­gra­des, un con­junt d'homes ves­tits d'impol·lut blanc que cre­a­ven un con­trast impres­si­o­nant. Eren les reli­gi­o­ses de l'orde d'Auxi­li­ars Par­ro­quials de Crist Sacer­dot, una orga­nit­zació des­ti­nada a l'assistència i man­te­ni­ment dels orna­ments sagrats, com un espècimen de sagris­ta­nes espe­ci­a­lit­za­des. Tot sigui dit, unes mon­ges que esti­gue­ren con­tentíssi­mes de fer aquest ser­vei en un acte papal, tot i haver de fre­gar el terra, quan els sants olis havien des­bor­dat l'espai propi de l'altar.

La imatge de les mon­ges de negre, des­con­cer­tant des­ta­cat d'una litúrgia de quasi tres hores, superà l'esta­tus de l'anècdota, per con­ver­tir-se en un pol d'atracció i dis­cussió del con­junt de la dedi­cació de la basílica. Una bona obra reli­gi­osa que dimen­sionà un dels grans pecats de l'església.

Segur que una de les assig­na­tu­res pen­dents de la jerar­quia catòlica és reconèixer el dret de la dona a tenir un paper d'igual dins l'estruc­tura ecle­sial. Tal­ment, una de les grans acu­sa­ci­ons que es poden fer a una ins­ti­tució gover­nada i ide­o­lo­git­zada per homes, que històrica­ment han actuat, i actuen, sense con­si­de­rar el paper cab­dal de la dona en el man­te­ni­ment de l'estruc­tura de la fe. Encara, una crònica ecle­sial que ha min­vat l'expli­cació del paper de la dona a l'entorn de la figura històrica de Jesús, fins reduir al quasi no-res la sig­ni­fi­cació d'un per­so­natge com Maria de Mag­dala, de qui es remarca l'acte de ren­tar els peus del Pro­feta però se n'amaga la relació pre­fe­ren­cial amb el Mes­tre.

Les mon­ges de negre nete­jant l'altar sota l'atenta mirada dels homes de blanc ha estat l'esce­ni­fi­cació d'una manca de sen­si­bi­li­tat extra­or­dinària, una cons­ta­tació que fa mal i trenca tot l'encant d'una cele­bració litúrgica quasi per­fecta. Una posada en escena pre­pa­rada, diri­gida i assa­jada per homes, que no tro­ba­ren gens estrany pro­gra­mar l'impac­tant paper de les dones en el con­junt de la cele­bració litúrgica. Ep!, i en una con­si­de­ració que pot­ser cor­res­pon a la mateixa manera de veure en molts àmbits de la soci­e­tat. Una feina llarga i cos­te­ruda, doncs, el fet d'intro­duir defi­ni­ti­va­ment la dona en el pla d'igual­tat amb el mas­cle, altra­ment dit home.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.