Articles

La raó o la força

“Només tenim força si tenim governs forts i partits forts. Així és la ‘guerra' en democràcia, així s'imposa el respecte i es canvien les realitats”

Germà Bel ha escrit un fabulós assaig, Espa­nya, capi­tal París, del qual ja ens sonava la música: la con­cepció cen­tra­lista de l'Estat espa­nyol des del 1714 (més ben dit, 1716) és d'ins­pi­ració fran­cesa. Tot i així, el lli­bre aporta detalls molt il·lus­tra­tius sobre el des­a­com­ple­xa­ment actual d'aquesta visió d'Espa­nya. Bel explica la meto­do­lo­gia, la base filosòfica, els exem­ples pràctics i espe­ci­al­ment el cla­morós cas de les infra­es­truc­tu­res. Un catedràtic d'eco­no­mia apli­cada com ell arriba a les con­clu­si­ons des de la raó, i per això sobre­tot retrata la irra­ci­o­na­li­tat de les estruc­tu­res radi­als de la xarxa de fer­ro­car­rils, auto­pis­tes, ports i aero­ports. La con­clusió que en tra­iem va més enllà de la dada: també explica bona part del movi­ment cata­la­nista, els seus orígens i el moment on es troba ara.

Després de dos segles de silenci (durant els quals va escla­tar la Revo­lució Fran­cesa, es van inde­pen­dit­zar els Estats Units, Napoleó va envair Espa­nya, es van bara­llar libe­rals i con­ser­va­dors, van emer­gir nous naci­o­na­lis­mes i Espa­nya va per­dre les colònies), la Cata­lu­nya de finals del segle XIX no podia con­for­mar-se amb la Renai­xença cul­tu­ral. Calia una arti­cu­lació política: el Memo­rial de Greu­ges i les Bases de Man­resa van tenir sem­pre com a refe­rent la situ­ació d'abans dels decrets de Nova Planta del 1716, que anul·laven les ins­ti­tu­ci­ons pròpies i ins­tau­ra­ven un sis­tema d'ins­pi­ració fran­cesa. En aquest moment Espa­nya es con­fi­gura com a un Estat uni­forme i radial, on Cata­lu­nya serà una “perifèria” assi­mi­la­ble a qual­se­vol altra. Això sense esmen­tar la bru­tal repressió que va impo­sar-se (i de la qual es parla massa poc). D'acord que era una guerra de suc­cessió; d'acord que el que s'hi juga­ven eren dues legi­ti­mi­tats monàrqui­ques euro­pees; d'acord que va ser, al cap­da­vall, una “pri­mera guerra mun­dial”. Però els efec­tes per als cata­lans no van ser casu­als ni col·late­rals. No fou només repri­menda bèl·lica. No fou només el preu d'haver estat peó sacri­fi­cat per un dels bàndols. Va ser més que això, i ja es coïa d'abans.

O és que el Cor­pus de Sang del 1640 i la guerra dels Sega­dors no van ser, també, una reacció a una política “radial”? I el con­flicte entre les corts cata­la­nes i les polítiques uni­for­mis­tes del comte-duc d'Oli­va­res? I la pro­cla­mació de la República cata­lana el 1641? I Que­vedo (“Son los cata­la­nes aborto mons­tru­oso de la política”)? No, el Decret de Nova Planta és més que un càstig mili­tar o un dret de con­questa: és la cul­mi­nació d'una sen­si­bi­li­tat ante­rior que ja topava for­ta­ment amb la visió cata­lana i és el moment en què (això sí) comença la impo­sició estricta d'una idea. És el pri­mer capítol d'un seguit d'auto­ri­ta­ris­mes que van con­so­li­dar, per la força bruta i no tan bruta, aquesta idea cas­te­lla­nocèntrica de l'Estat. És la cons­ta­tació escrita del gran des­a­cord, el gran xoc.

Ara vivim moments d'explícit reforçament d'aquesta visió, que no afecta només les infra­es­truc­tu­res, sinó també la cul­tura, la iden­ti­tat i la llen­gua. El model francès és més que un esquema admi­nis­tra­tiu, de depar­ta­ments regi­o­nals o d'inver­si­ons: és també un esquema iden­ti­tari i cul­tu­ral. Un esquema uni­for­mit­za­dor. Davant d'aquest esquema Cata­lu­nya ha tin­gut la sort de poder demos­trar que el seu model fun­ci­ona. Que l'auto­go­vern i la sub­si­di­a­ri­e­tat són efi­ci­ents, que podem ser potència cul­tu­ral, que sabem con­viure en dues llengües, que sabem aixe­car-nos econòmica­ment. Però també que sabem també fer política, i con­di­ci­o­nar polítiques. És jus­ta­ment per això que ara torna Oli­va­res.

Ara els memo­ri­als de greu­ges han dei­xat de tenir sen­tit: Espa­nya, ja amb 30 anys de democràcia, ha deci­dit acla­rir que no vol ser trans­for­mada. Això obliga a repen­sar estratègies, però també a mesu­rar les for­ces i a acu­mu­lar-les. Teníem raó ales­ho­res dema­nant una nova Espa­nya i tenim raó ara entre­ve­ient actes de sobi­ra­nia, però caldrà ser molt estric­tes. Fer coses per­du­ra­bles, tan­gi­bles, i recu­pe­rar l'auto­con­fiança. La notícia: només tenim força si tenim governs forts i par­tits forts. Així és la “guerra” en democràcia, així s'imposa el res­pecte i es can­vien les rea­li­tats. La prova: l'afe­bli­ment dels nos­tres èxits col·lec­tius durant aquests últims set anys. Estem obli­gats a l'astúcia. A ser millors que això. Per això les elec­ci­ons del dia 28 no són un referèndum d'inde­pendència, que té el seu propi “tempo”: són un exa­men a la nos­tra intel·ligència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.