Opinió

PLAÇA MAJOR

Fumar

Vaig al metge i, com sem­pre, torna a pre­gun­tar-me si ja he dei­xat de fumar. “No”, dic seca­ment, sense apor­tar-hi una dis­culpa, una jus­ti­fi­cació, un esbu­fec de ren­dició com solia fer abans. Com que la seva obli­gació és ins­truir-me sobre els bene­fi­cis de la salut, m'informa que tinc a la meva dis­po­sició un ser­vei de pro­fes­si­o­nals dis­po­sats a apar­tar-me del taba­quisme. “Una teràpia?”, m'interesso, “tipus alcohòlics anònims?”. Res d'això, m'acla­reix: es tracta d'una atenció per­so­na­lit­zada, que pot incloure o no l'admi­nis­tració de fàrmacs, i que puc rebre a par­tir del moment que deci­deixi dei­xar de fumar. Ja hi som! Si un fuma­dor pren real­ment consciència que vol dei­xar de fumar, no neces­sita ja cap suport: la seva decisió és sufi­ci­ent i sobi­rana. El pro­blema és que la majo­ria sabem que hem de dei­xar-ho, però no volem fer-ho. És un dilema que ens aboca per­ma­nent­ment a una esqui­zofrènia infan­ti­loide (“sé què he de fer, però no vull fer-ho”), però és que un fuma­dor és un des­gra­ciat obli­gat a defen­sar-se dia rere dia de la seva pròpia estu­pi­desa. El metge insis­teix: em diu que hi rumiï, que pensi en el meu fill, que recordi la nebu­losa bron­quial de l'última radi­o­gra­fia. Res a fer: sóc aquí, asse­guda a la con­sulta des de fa quasi quinze minuts, i m'assalta una soli­da­ri­tat tre­menda amb els paci­ents que s'espe­ren a fora i que podrien més ben apro­fi­tar el meu lloc men­tre jo corro a encen­dre el cigar­ret que fa estona que negui­to­sa­ment ajorno. Un fuma­dor, un de veri­tat, dels de paquet diari en amunt, no té remei, no té cura. Adver­tir-lo dels per­ju­di­cis del tabac és una fati­gosa redundància, perquè no hi ha ningú que sàpiga millor que ell mateix què és el que no li convé, però al mateix temps viu en un estat tal d'obnu­bi­lació, de sub­missió abso­luta a la seva addicció, que no pot pen­sar-se dife­rent de com és. “Tot és aquí”, dic asse­nya­lant-me el front amb el dit, però el metge no es ren­deix: “Et caldrà ajuda.” En tindré, en efecte, perquè a par­tir del mes que ve no es podrà fumar a cap lloc públic, i la pro­hi­bició ja és l'únic llen­guatge que pot assi­mi­lar un addicte irre­dempt. Pel fuma­dor tot es redu­eix a una qüestió de verbs: voler és ante­rior a poder, però men­tres­tant, perquè, repe­teixo, un addicte és un des­gra­ciat, un des­em­pa­rat, un dèbil men­tal en sen­tit lite­ral, neces­sita que algú altre l'aparti del mal con­ju­gant per ell la pri­vació. No us revol­teu, si sou malalts com jo, con­tra una mesura que, diuen alguns, atempta con­tra la lli­ber­tat de deci­dir sobre la pròpia salut. Pen­seu que no hi ha res més lleig, més trist, més ridícul, que un fuma­dor orgullós de fumar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.