Engrunes d'ombra

Un conte de Kafka pot contribuir a il·luminar les activitats de Wikileaks. L'emperador, en el llit de mort, reclama un missatger i li comunica en secret el seu últim desig perquè el faci arribar a un remot súbdit de l'imperi. El missatger surt de l'estança i s'obre pas entre els cortesans; travessa sales i més sales, patis i muralles, però és tan gran el palau i tanta la multitud que s'hi amuntega que no aconseguirà mai sortir-ne. El pobre súbdit mai no sabrà què volia dir-li l'emperador. Wikileaks ens permet creure que sí ens poden arribar missatges de les altures; que aplegant fragments d'informes de la burocràcia imperial entendrem els arcans del seu funcionament; en definitiva, que el poder és intel·ligible. I tanmateix restarem sense saber gran cosa. El mètode d'adquisició de documents, sotmès a l'atzar i a les possibilitats de les filtracions, equival a mirar de tant en tant pel forat del pany d'una cambra: constatarem algun fet, que ens permet inferir-ne d'altres i concebre hipòtesis, però no pas més. Un informe avui pot afirmar un punt feble d'un país o d'un polític, i un altre demà, potser de la mateixa font, desmentir-lo; un tercer al cap d'uns dies, reafirma el primer, amb matisos que inhibeixen una reacció.

Així funciona la diplomàcia. Però quin d'aquests informes haurà arribat a Wikileaks? Quin ens revelarà? Suposant que jugui net, i és molt suposar, no té prou peces del trencaclosques perquè puguem veure el paisatge que componen. Ens entretindrem contemplant-ne algunes, les més vistoses –com si els missatges més literàriament atractius fossin els més ajustats a la realitat–, i fent-nos la il·lusió que ens anticipen les claus d'esdeveniments que estaríem a punt de viure.