Opinió

LA TRIBUNA

En memòria de Francisco Argelés

Al llibre ‘Allez!, allez!', publicat per L'Avenç, Maria Campillo hi reuneix ‘Escrits de pas de frontera, 1939'

Jo era fora de viatge i el meu pare, que té 89 anys, es va oblidar de dir-me que, durant la meva absència, havia mort el seu amic Francisco Argelés. M'ho va dir fa uns dies quan li vaig demanar per aquest home enraonat que feia temps que tenia la salut delicada, però que conservava el gust per la conversa i unes excel·lents capacitats narratives fonamentades en una memòria emotiva i atenta al detall. Coneixia en Francisco des que era petita perquè a vegades, vivint a Barcelona, ell venia al meu poble a visitar les seves cosines, que eren les meves veïnes, i altres parents. Era una manera de vincular-se a Castellfollit, on havia nascut, i quan ja era gran hi va comprar una casa que, situada al barri del Cos, li permetia observar la roca basàltica. Anys enrere, alguna vegada vaig acompanyar el pare quan visitava el seu amic, i recordo que parlàvem de política i dels llibres que llegia. No m'estranyava que fos un referent intel·lectual i moral per al meu pare: tenia un judici ponderat sobre les persones i els fets, una consciència lúcida del món i els seus desastres. Era un lector constant, i ara sé que també escrivia i que els seus pensaments escrits s'aplegaran en un document que es dipositarà a l'ajuntament de Castellfollit, on el 28 de desembre vinent, a l'església vella a la vora del cingle, hi haurà un acte en memòria seva.

L'última vegada que vaig veure Francisco Argelés va venir a dinar a casa. Duia una de les elegants camises que anys enrere havia dissenyat. Va menjar poc, però no ens va estranyar perquè feia temps que no ho feia gaire. La conversa era banalment endiumenjada fins que va evocar la seva experiència de l'èxode republicà, quan era un adolescent que, passant per muntanya, va travessar la frontera amb els seus pares i els seus dos germans.

Un cop a l'Estat francès, els gendarmes els van obligar a separar-se. El pare, membre del comitè antifeixista de Castellfollit, va fer un periple en solitari fins que es va establir un temps després com a picapedrer a Arles, d'on no va tornar fins a l'últim indult de Franco, poc abans que morís el dictador. La mare i el fill petit van transitar per barracons fins que van tornar un any i mig després a Barcelona, d'on la dona va marxar novament per reunir-se amb el seu home a l'exili. En Francisco, que també va tornar l'any 1940, va anar a parar a Lòrgas, a la Provença, en una casa de pagès on feinejava i escoltava a la ràdio l'avançada dels alemanys. I el seu germà gran, en Miquel, va ser reclòs al camp de Bram, on va morir de disenteria. Tenia dinou anys.

Durant la resta de la seva vida, ens ho va dir al final d'aquell dinar, no hi va haver un dia en què Francisco Argelés no pensés un moment en el seu germà. Anys després que morís, va posar el nom de Miquel al seu fill, amb el qual he parlat
per completar la memòria
del seu pare i m'ha dit que
conserva les cartes que el seu oncle Miquel, amb consciència que es moriria fins al punt
que va arribar a acomiadar-se clarament en l'última, va escriure des del camp de Bram
als seus familiars.

En Miquel també m'ha parlat amb emoció de l'escrit que, un dia de l'any 2006, el seu pare
va llegir davant del monument en memòria dels republicans catalans i espanyols que van morir a Bram.

Si s'hagués convertit en escriptura, i no sé si d'alguna manera ha estat així, el relat oral del pas per la frontera de Francisco Argelés hauria pogut formar part del llibre Allez!, allez!, que recentment ha publicat L'Avenç. Maria Campillo, la seva editora, hi ha reunit una diversitat d'Escrits del pas de frontera, 1939, subtítol d'aquest volum importantíssim que aporta una memòria plural dels primers moments de l' èxode republicà amb el pes de la derrota, la incertesa davant l'avenir, les condicions de precarietat, l'actitud dels francesos desbordats davant l'allau de gent i també els diversos gestos d'ajuda i solidaritat. La naturalesa dels textos és heterogènia, formen part de ficcions, dietaris, cartes, autobiografies, memòries, entrevistes, etc. N'hi ha d'escriptors, i alguns escrits són coneguts, com ara els de Teresa Pàmies (commovedor) i Tísner, però d'altres eren desconeguts fins ara, com en el cas dels de Pere Calders i Francesc Trabal, i també n'hi ha de polítics, actrius, cineastes, metges i artistes plàstics. La llista és llarga. El cas és que cada text, com cada experiència, és únic i paga la pena llegir-lo. Hi he volgut afegir el relat del meu amic Francisco.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.