Opinió

opinió

La fi del president Montilla

“Els gestos de Macià i Companys van servir per fer entendre als polítics espanyols que havien de negociar el que creien innegociable si volien mantenir la unitat de la seva Espanya”

Catalunya ha viscut una crisi, de la qual el president Montilla i el seu partir se'n faran la pell. Les crisis són oportunitats, diuen tots els que hi entenen. De les crisis vénen els canvis que renoven la vida, que obren nous camins, que permeten encetar les transformacions necessàries per preparar el futur, individual i col·lectiu. Però cal saber aprofitar-les. Treuen profit de les crisis aquells individus que saben interpretar la nova situació, que són capaços d'imaginar un futur construït a cavall de l'onada creada per les dificultats. La majoria, és clar, ens limitem a capejar el temporal de la manera menys dolorosa possible, víctimes del que s'enfonsa, comparses muts dels que prenen el protagonisme de la nova situació. I ara no penso pas parlar de la crisi econòmica, que si la sabem aprofitar serà causa de la consolidació de l'Europa que estem construint, però que si no en sabem pot provocar el final d'una idea i d'un projecte ambiciós i fins avui plenament positiu.

Modest camí de salvació

Quan el 19 de juliol escrivia l'article Montilla i la independència, li estava donant –amb tota modèstia– un camí, el millor camí que tenia per salvar el seu destí polític i el destí del PSC com a líder del poble que tenia a les mans com a president de la Generalitat. La sentència del Tribunal Suprem que determina que el nou Estatut promogut pel govern Maragall, tot i les retallades sofertes al seu pas per les Corts, no cap en els límits de la Constitució espanyola, posava Catalunya en una crisi política de gran abast, que estem vivint.

El poble va sortir al carrer com una onada impetuosa reclamant el dret dels catalans a decidir el seu futur per vies democràtiques. El President va posar-se al davant, segurament per sentit oportunista, i va evitar que l'onada l'esborrés –a ell i al partit– del panorama polític. Va ser llavors quan vaig publicar l'article demanant-li que recollís el crit majoritari manifestat al carrer i que proclamés la independència. Haver-ho fet, és clar, li hauria comportat molts problemes, molta incomoditat. Però ben segur que li hauria estalviat la vergonya de l'aclaparadora derrota electoral que les urnes li han aplicat, inexorables.

El lector que va considerar utòpica i forassenyada la meva proposta, hauria de recordar que Macià va alçar un exèrcit contra Madrid quan no tenia altre argument per defensar la terra, que ell mateix i Companys proclamaren la República Catalana a la plaça de Sant Jaume. Es pot discutir en cada cas l'encert o l'oportunitat de la decisió, però és evident que aquells gestos van servir per fer entendre als polítics espanyols que havien de negociar el que creien innegociable si volien mantenir la unitat de la seva Espanya. Ells sabien que l'Estat espanyol no regala res, que les coses que es necessiten s'han de guanyar amb decisió i coratge.

Va faltar coratge

En tot cas, José Montilla no va tenir aquesta visió clara del problema, de la crisi, ni el coratge per enfilar-se a l'onada imparable de la desesperació ciutadana. No va reunir el Parlament per proposar una declaració unilateral d'independència, a partir de la qual estudiar potser noves formes de col·laboració amb Espanya. La crisi demanava audàcia i oferia l'oportunitat.

No era pas fàcil. Però ho era més que el que van fer Macià i Companys, que tenien l'amenaça certa de les tropes preparades per imposar per la força la injustícia de la llei escrita contra la voluntat del seu poble. El moment històric que viu Espanya en el context europeu ja no permet desfilades militars amb la cabra de la Legió. Si els partits que donaren suport a l'Estatut li haguessin fet costat –i n'hi haurien hagut de fer–, el món hauria rebut el missatge correcte, la fotografia justa de la situació del poble català, obligant els dirigents de Madrid a afrontar ells també la crisi produïda per la sentència. Al cap i a la fi, el tribunal només va expressar en un paper la crua i cruel realitat: Catalunya no té cap dret com a país.

Cal imaginació per pensar en el que podia haver passat. Però un president que s'envolta de la majoria aclaparadora que tenia Montilla al Parlament i constitueix un govern de crisi encarregat de desencallar la situació, amb l'esquer d'un nou estat, hauria tingut moltes cartes per jugar en el tauler europeu i espanyol. Aclofar-se com va fer davant l'adversitat el va dur a la mort política. Quan calien fets, Montilla va oferir només paraules. I paraules buides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.