Articles

L'escaire

Paciència, no t'acabis

Tot sovint lle­gim for­mu­la­ci­ons teòriques que dis­tin­gei­xen entre dues for­mes de naci­o­na­lisme: l'impe­ri­a­lista i colo­nit­za­dor, agres­siu, expan­siu, que prac­tica l'abraçada de l'ós amb els que no poden esca­par-se'n, i el naci­o­na­lisme defen­siu, més propi de naci­ons peti­tes i sub­ju­ga­des, que s'afer­ren als prin­ci­pis naci­o­na­lis­tes per resis­tir, per enfor­tir-se i defen­sar-se de la vora­ci­tat dels més forts. Els uns i els altres paguen un preu per aquesta ads­cripció al naci­o­na­lisme. Els pri­mers per­den el món de vista, ende­ri­ats amb fan­ta­sies impe­ri­als. Els altres cor­ren el perill que el món se'ls escurci massa i han d'apren­dre a superar la sos­pita cons­tant de la traïció. De la mateixa manera que, amb tants mati­sos com cal­gui, exis­tei­xen aques­tes dues vari­ants de naci­o­na­lisme, també hi ha dues for­mes de paciència que s'hi cor­res­po­nen: la paciència de qui té el poder i la paciència de qui no el té. En el seu dis­curs de presa de pos­sessió, el pre­si­dent Mas va par­lar de la paciència. “La cons­trucció naci­o­nal del nos­tre país no és una feina per a impa­ci­ents”, va dir. Pot­ser no, però totes les maces piquen. Aquesta mena de paciència de què parla Mas, que és la paciència de qui no té el poder, com no el tenim els cata­lans a Espa­nya, deriva fàcil­ment en letar­gia i escep­ti­cisme o bé en desànim i con­for­misme, que són les acti­tuds que s'impo­sen quan la paciència no obté fruits. Fa més d'un segle –per no recu­lar encara més– que Cata­lu­nya juga amb l'Estat espa­nyol la par­tida de la paciència. Espa­nya suporta les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes i les tram­peja, les com­bat i les anor­rea amb les lleis i, si cal, amb les armes. No pot evi­tar que es for­mu­lin, però té els ins­tru­ments per anar-les desac­ti­vant. Aquesta és la mena de paciència de qui té el poder. En canvi, l'únic ins­tru­ment dels cata­lans és la insistència. Gene­ració rere gene­ració, amb guanys min­sos que, de vega­des, gràcies a la il·lusió i a la pro­pa­ganda sem­blen pas­sos de gegant. Però no ho són. I ales­ho­res només ens queda el recurs d'apel·lar a la gran vir­tut. Paciència, no t'aca­bis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.