Articles

Audiències nacionals?

A Catalunya, l'anomalia es diu TV3, perquè sola pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat imposada (TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta...) que vol assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya

El balanç del 2010 per a TV3 i en gene­ral les emis­so­res de la CCMA és molt posi­tiu. O almenys així ho des­ta­ca­ven els titu­lars d'aquest i altres dia­ris i mit­jans. “TV3 regna en el 2010”, titu­lava l'Avui en una crònica del 30 de desem­bre. En efecte, les dades de les audiències tele­vi­si­ves de l'any a Espa­nya, sub­mi­nis­tra­des per Kan­tar Media (l'antiga TN Sofres), atribuïen a Cata­lu­nya un clar lide­ratge de TV3 (14,8% de quota), dos punts per damunt de la segona clas­si­fi­cada, Tele 5 (12, 8%). Els dos pilars del lide­ratge de TV3 són els infor­ma­tius (quota mit­jana del 25,3%) i els dos prime time cor­res­po­nents.

A la vista d'aquests resul­tats, cal reconèixer que l'etapa actual de les polítiques de TVC con­fir­ma­ria allò que he repe­tit sovint: que la tra­jectòria de TV3 és una de les històries d'èxit de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes del post­fran­quisme. Gosa­ria dir més: que en ter­mes gene­rals la història de TV3 ha superat molt millor que altres instàncies del poder (autonòmic) català el con­junt d'embats i de tra­ves que ha sofert al llarg dels seus 26 anys. I pro­ba­ble­ment això es deu a un com­plex con­junt de fac­tors, que inclo­uen, òbvi­a­ment, la bona direcció de l'empresa i la labor com­pe­tent dels seus pro­fes­si­o­nals, però també alguns fac­tors segu­ra­ment no vol­guts, com per exem­ple l'extrema excep­ci­o­na­li­tat de l'experiència de Tele­visió de Cata­lu­nya. M'explico.

Excep­ci­o­na­li­tat o ano­ma­lia? El balanç del 2010 con­firma una impressió ja molt estesa: TV3 no és una tele­visió nor­mal. En rea­li­tat, és una tele­visió única. No té com­petència en el seu seg­ment: no hi ha cap canal que pugui com­pe­tir amb una oferta com la seva, cata­lana, en català, de qua­li­tat, moderna, vari­ada, popu­lar. Força o debi­li­tat? Depèn. La mera quota del 2010 (un 14,8) no diu res ni sobre l'impacte i la influència reals de la cadena ni sobre el grau d'accep­tació i com­pli­ci­tat de la població envers TV3. La quota dels infor­ma­tius (un 25,3) ja sug­ge­reix un pes més sig­ni­fi­ca­tiu en una par­cel·la impor­tant de l'espai públic. Però serien les dades d'audiència acu­mu­lada i d'enques­tes d'opinió, les que s'apro­pa­rien més a les raons de l'excep­ci­o­na­li­tat del canal públic català. TV3, en defi­ni­tiva, és con­si­de­rada per una gran majo­ria la tele­visió naci­o­nal.

El cas de TV3 comença a ser anòmal si tenim en compte la tendència gene­ral vers la mul­ti­pli­cació d'ofer­tes i la frag­men­tació i seg­men­tació de les audiències. Digi­ta­lit­zació i dis­tri­bució en xarxa ten­dei­xen a ele­var a l'infi­nit les opor­tu­ni­tats d'ús i con­sum audi­o­vi­sual. I no obs­tant això, fins i tot en aquesta llarga tran­sició cap a un món digi­tal omni­con­nec­tat, seria d'il·lús no con­si­de­rar la per­tinència de com els estats nació pro­cu­ren rede­fi­nir les res­pec­ti­ves audiències naci­o­nals. Ara ja no és cosa d'un canal “naci­o­nal” (com per exem­ple era Tele­visión Española) o d'una cor­po­ració (ni que sigui la Bri­tish Bro­ad­cas­ting Cor­po­ra­tion o France Tele­vi­sion). La for­mació d'audiències naci­o­nals és una com­petència dele­gada a una mena de man­co­mu­ni­tat d'ofer­tes, regi­des per un con­junt d'interes­sos com­par­tits. Entre aquests, tres són impres­cin­di­bles: uns ter­ri­to­ris de cober­tura (legal­ment pro­te­gits), una llen­gua (ins­tru­ment nar­ra­tiu cen­tral) i una capa­ci­tació edi­to­rial (decisió sobre con­tin­guts).

Cert que hi ha cada cop més ofer­tes trans­na­ci­o­nals. Però és evi­dent també que la tele­visió (i la ràdio), en la seva versió post­con­ven­ci­o­nal (inclo­ent-hi els nous ser­veis i usos en xarxa), con­ti­nua cons­truint grans audiències naci­o­nals a través de la infor­mació, la ficció, l'esport, l'entre­te­ni­ment. I són aques­tes enti­tats – públi­ques o pri­va­des–, sub­mi­nis­tra­do­res de con­tin­guts, de nar­ra­ti­ves, de dis­curs públic, els agents impres­cin­di­bles per a la (re)cre­ació de la comu­ni­tat (naci­o­nal), la for­mació d'opinió i el fun­ci­o­na­ment de la democràcia. És a aquesta man­co­mu­ni­tat que la nació delega la seva doble missió de per­pe­tuar l'etnos i de garan­tir el demos. Pàtria i sobi­ra­nia naci­o­nal són aspi­ra­ci­ons dife­ren­ci­als, tele­vi­si­va­ment i afer­ris­sa­da­ment defen­sa­des per ale­manys, fran­ce­sos, rus­sos, espa­nyols, ita­li­ans, litu­ans o cro­ats.

A Cata­lu­nya, l'ano­ma­lia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén con­tra­res­tar els tre­balls de la man­co­mu­ni­tat real impo­sada, for­mada per TVE, Tele5, A3, Cua­tro, La Sexta i una desena de canals menors (que sumen un 60% de quota), i que bus­quen d'asse­gu­rar una audiència naci­o­nal espa­nyola a Cata­lu­nya, com fan als altres Països Cata­lans de l'Estat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.