Articles

Entre el raspall i l'adreçador

Quan arri­bes amb el TAV a Madrid, el veus de seguida. Prop de l'estació d'Atocha hi han plan­tat el ras­pall. Encara acu­mula la pols dels últims anys, però de mica en mica va recu­pe­rant el color. Cas­te­llana amunt, a l' altura de la plaça de Colón, hi han posat l'adreçador. És a prop de l'enorme ban­dera espa­nyola que hi oneja de dia i nit des que Aznar va deci­dir dei­xar clar qui és qui i què és què. Com el ras­pall, tam­poc es veu en una pri­mera mirada. De fet, cal tan­car els ulls i obrir bé les ore­lles per ado­nar-se' n. Però ser-hi, hi són, com les brui­xes a Galícia.

El ras­pall és una eina que a Madrid ges­ti­o­nen amb pri­mo­rosa habi­li­tat. Ama­nyacs al llom, una pas­sada a fons pel cla­tell i les resistències numan­ti­nes pre­nya­des de pro­me­ses irre­duc­ti­bles, es comen­cen a des­fer com un sucre al cafè. La saben molt llarga i explo­ten amb savi­esa la púrpura de l'imperi que pesa com una llosa sobre la consciència cul­pa­ble de la perifèria. Les colònies sen­ten una secreta enveja per la metròpoli i qual­se­vol engruna és un ban­quet. Però per si falla la con­vicció dialèctica sem­pre queda la con­tundència de l'adreçador. S'aplica en graus de pressió dife­rents segons les cir­cumstàncies i el moment polític. A vega­des en diuen Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i d'altres, raons d'estat, LOAPA, cafè per a tots o mapa autonòmic. La clau, però, és l'hàbil gestió de les dues eines. El ras­pall suau i afa­la­ga­dor com­bi­nat amb una dosi d'adreçador con­tun­dent i con­vin­cent és infal·lible. Així, quan el govern de torn neces­sita el suport d'algun perifèric, el mes­tre ras­pa­lla­dor li deixa caure alguna infra­es­truc­tura de més, un traspàs de segona divisió o un finançament que sem­bla la repera però que, un cop pas­sat per l'adreçador, és una presa de pèl de cam­pi­o­nat. Si hi ha majo­ria abso­luta, els ter­mes s'inver­tei­xen. L'adreçada és la llei i la ras­pa­llada es limita a un copet a l'esquena de com­promís.

Ara que molts donen per can­tada la der­rota del PSOE i la pos­si­ble majo­ria abso­luta del PP a les elec­ci­ons gene­rals de l'any vinent, la letal com­bi­nació agafa pro­por­ci­ons d'ofen­siva. Perquè en això no hi ha diferències, aquesta conya de les auto­no­mies ja fa massa que dura i ara toca reco­llir fil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.