Opinió

LA TRIBUNA

Al bressol dels pobles del Llibre

Els cristians són perseguits a l'Orient Mitjà i en alguns territoris estan desapareixent després de dos mil anys de presència

Aquest proper 2 i 3 de febrer a Doha (Qatar), propiciada per la Lliga Àrab, s'ha convocat una trobada interreligiosa per debatre sobre el fanatisme religiós i les seves conseqüències a l'Orient Mitjà. La convocatòria acollirà diversos líders cristians i musulmans de la regió, molt sensibilitzats pels darrers atemptats contra diverses comunitats cristianes de la zona, exemplificats en els fets del 31 d'octubre contra la catedral catòlica de Bagdad, amb 52 morts, i l'agressió del primer de gener a l'Església dels Sants, a Alexandria, que comportà la mort de 23 coptes ortodoxos. Dos fets singulars que cal emmarcar en una sistemàtica persecució a les diferents comunitats cristianes de la zona, protagonitzades per grups de musulmans radicals i que semblen tenir vinculació amb el difús Al Qaida. A la trobada de Doha, cristians i musulmans volen escenificar la possibilitat d'un projecte comú, però la realitat d'una regió convulsa, políticament inestable i amb una evident pobresa enquistada en la població, és un territori on fàcilment pot prendre el fanatisme.

És a l'Orient Mitjà on nasqueren i es desenvoluparen els pobles del Llibre, aquells que ompliren de sentit la Bíblia i conformaren les tres branques de l'espectre religiós monoteista. Jueus, cristians i mahometans tingueren el bressol en l'amplíssima regió sense fronteres que formava la històrica Mesopotàmia, tots ells fills del patriarca Abraham i units per una crònica comuna. Malgrat això, han estat pobles que sempre han anat de mata-degolla i han omplert de sang les continuades disputes. Estesos pel món, en la diàspora o en l'esplendor de la victòria, sempre tingueren en el Pròxim Orient la terra de referència i el punt cabdal de la ciutat tres vegades santa, la Jerusalem que tots volen seva.

És notori, doncs, que des de la fundació de la primera secta, els cristians han mantingut la presència a la regió, amb més o menys dificultats segons l'etapa històrica. I, també, que en el llarg període de dos mil anys anaren creant un mosaic de comunitats que confessaven una mateixa fe però adoptaven diverses formes litúrgiques i fins organitzatives, partint de la realitat de pobles de cultures diverses i del concepte d'esglésies locals i independents que configurà el primer cristianisme, més complicat per la divergència en algunes aplicacions doctrinals, pel poder dels patriarcats, per estrictes normes conciliars i, sobretot, pel Gran Cisma. Ara, en la regió conviuen les esglésies de ritus siríac –ep!, no confondre amb sirià–, jacobita, armènia i copta, les primeres amb grups diferenciats d'assiris i caldeus, i amb un mapa més complicat per la doble divisió entre llatins i ortodoxos. Un mapa multicolor de comunitats que foren molt nombroses però que ara formen una clara minoria, de tal manera que enmig d'uns 360 milions de musulmans no arriben a sumar entre totes uns 20 milions de cristians.

El doble atemptat de què parlava a l'inici no és més que la punta de l'iceberg d'una persecució sistemàtica dels cristians de la zona, comunitats que quasi no poden subsistir a l'Iraq, amb continuats desordres i assassinats als barris cristians, de tal manera que els que han decidit viure al país s'han desplaçat al nord, a les proximitats de Mossul, on la majoria kurda és més permissiva. Els fonamentalistes també han estès el seu poder a Egipte i els cristians coptes ja han patit una forta sagnia, mentre a molts països oficialment àrabs s'ha dictat la prohibició de la presència pública de ritus i formes cristianes. El radicalisme musulmà troba el camp adobat per imposar una normativa religiosa que superen el propi credo doctrinal.

No és agosarat concloure que els cristians són perseguits a l'Orient Mitjà i que en alguns territoris estan desapareixent després de dos mil anys de ser-hi presents. Algú invoca el paral·lelisme amb les persecucions de què han estat víctimes els jueus, la majoria de vegades de mans cristianes, i fins i tot alguns àrabs radicals ressusciten velles llegendes de les Croades. Però la veritat és que alguns fills del mateix tronc, referenciat en Abraham, no saben entendre el valor de la convivència. Contra tota esperança, confiem que la trobada a Doha serveixi per alguna cosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.